Atlantis
Joan Miquel Oliver sembla haver deixat enrere definitivament les inseguretats que l'havien acompanyat durant la primera etapa en solitari. Pegasus (Sony Music, 2015) el va reafirmar en el camí com a cantant i sembla que cada dia se sent més còmode com a protagonista. Atlantis (Sony Music, 2017) n'és la millor demostració. "I tenc un total i absolut control", repeteix insistentment a "Nins a tobogans", la cançó que obre el disc. Potser no és una frase inclosa a l'atzar. Oliver sap on és i sap què vol fer.
Segurament tampoc és casualitat que sigui aquesta la peça escollida per encapçalar el nou treball. "Nins a tobogans" ens connecta amb Pegasus, ens situa i ens prepara per un disc que, a partir de la segona cançó, emprèn un nou camí. Les bases electròniques es deixen sentir amb força a "Agricultors ingràvids" i ja no ens abandonen. Si a l'anterior treball ja hi trobàvem detalls, aquesta vegada l'electrònica pren molt més protagonisme, creant una atmosfera juganera que envolta cada una de les cançons, molt més riques i carregades d'un major detallisme.
El mallorquí segueix movent-se per aquell univers entre galàctic i surrealista que domina millor que ningú. Aquell món de conceptes desconnectats entre si que ja explorava amb Antònia Font i que manté en solitari. Però, entre lletres inconnexes, també hi podem llegir preocupacions. Ens parla de les "plagues d'estrangers" ["Posidònia"] i de la brutícia que el mar arracona contra platges poc transitades ["La mar treu sabates"]. Pinzellades subtils d'una Mallorca sovint col·lapsada pel turisme i poc responsable ecològicament.
D'alguna manera, i dissimulat en la lírica onírica marca de la casa, sembla com si el cantant ens obrís les portes a pensaments i reflexions més personals que mai, esbossades de forma abstracte i críptica. Ens parla del temps i de la societat i ho camufla dins una innocència gairebé infantil. "A es carrer hi ha molta gent, van a llocs i compren coses", repeteix a "Disseny de producte". Però també ens sorprèn amb peces més crues, que ens dibuixen escenaris molt més agres. "Homes pudents, bojos cridant, vells avorrits, dones adesant" canta a "Torneig amistós".
I és que Atlantis dona el protagonisme a les persones. A la realitat més propera. Els marcianets i extraterrestres que sempre havien acompanyat el cantant queden ara una mica més lluny i Oliver s'enfronta a conceptes més tangibles. Ho fa, però, sense renunciar a la lírica característica, com si ens volgués allunyar poc a poc i sense sotragades de l'univers Antònia Font.
