Cesk Freixas

Potser per deixar de ser vist com "el barrufet rondinaire", potser per la seva paternitat recent o potser com a acte de maduresa. Cesk Freixas torna després d'uns mesos d'aturada i ho fa amb una voluntat molt més constructiva de la que havia explorat fins ara. 'Proposta' (Dmusical, 2017) arribarà a les botigues aquest divendres i, per parlar-ne amb detall, hem citat el cantautor al Museu del Cinema de Girona.  

Obres el disc repetint que "ja fa temps que estem tocant el fons". Ho hem de prendre com un avís?

En el disc es van repetint molts conceptes. La meva voluntat era intentar ressaltar moltes idees amb l'objectiu final de recordar-nos que hi ha coses que no estem fent bé, que és una cosa que ja he fet en altres treballs discogràfics. Aquí, però, intento contraposar aquestes reflexions o aquestes conclusions més fosques amb una idea més optimista i alegre, que és la que ronda per tot el disc, i que és la de tornar a creure en l'espècie humana. En els pitjors moments, de vegades tenim la capacitat i la sort de trobar les millors respostes. En aquest cas, ja fa tems que estem tocant el fons, però també és veritat que fa temps que estem activant mecanismes de supervivència que ens permeten cuidar-nos els uns als altres. En un moment de crisi com el que estem vivint, necessàriament hem hagut d'aprendre a estimar-nos millor del que ens estimàvem abans. Aquesta és la idea de la cançó, però també crec que és la idea del disc en general: agafar un element que pot semblar, a priori, molt negatiu, per transportar-lo cap a una lectura més optimista.

És a dir, agafar el disc com una crida a sortir del fons?

Sí, per això el disc es titula Proposta. Venim d'una Protesta i considero que cap protesta és vàlida sense una proposta. Qualsevol crítica sense una alternativa, segurament, és una crítica buida de contingut. Al final és una lectura i una fotografia del moment que vivim, com intento fer sempre amb les cançons, però és possiblement el primer disc on intento plantejar unes alternatives o una manera d'entendre que podem trobar mecanismes i elements nous que ens permetin viure diferent. Malgrat estiguem tocant fons, tenim possibilitats, mecanismes i motius per trobar noves maneres de deixar de tocar fons i viure tranquils.

En discos anteriors, hi trobes a faltar aquesta faceta més constructiva?

Potser sí. Potser m'havia fiançat molt en el terme de la cançó de protesta, que és un terme que m'agrada molt, però sí que és veritat que és molt contundent i té una connotació relativament negativa. Volia sortir una mica d'aquest terreny que al final fa que la gent t'etiqueti com el que sempre està enfadat. De tant protestar, reivindicar i explicar tot allò que no t'agrada, al final la gent t'acaba etiquetant com el barrufet rondinaire i el que volia era teixir un fil que potser és invisible, però que em porta a poder defensar la cançó de protesta des de la cançó de proposta. Al final, si estem proposant una cosa que ha de funcionar millor, s'ha de poder explicar amb alegria i amb optimisme, perquè, si no, no és creïble.

En aquesta primera cançó també dius que 'ens veig massa tranquils'. Ens hem acostumat massa a estar al fons?

Una de les grans victòries del capitalisme és normalitzar la precarietat i la pobresa. Aleshores, com que ja fa tant de temps que estem així, no hi ha res a fer. La frase va una mica en aquest sentit. Amb el que estem vivint, segurament hi hauria motius per haver-nos revoltat una mica més. Tampoc no vull fer cap mena d'apologia, però és la meva lectura del moment que vivim, que hem viscut i que segurament viurem durant alguns anys més. Som en una societat, no només la nostra sinó a tot el món occidental, que ha tocat fons. Hi ha moltíssima gent que viu en el llindar de la pobresa i moltissima altra que ja ha passat a viure en l'absoluta pobresa i molts estem a l'expectativa de veure si canvia políticament la realitat, si la crisi s'acaba i fem cas a aquests brots verds que diuen que hi comença a haver, però estem molt malament i no ha passat gran cosa. Ni tan sols hem sigut capaços d'organitzar vagues generals des de fa molts anys. Tranquils? Sí, ho estem. I crec que és una de les grans virtuts del capitalisme.

El tema de la vaga general també el trobem en el disc. Trobes a faltar un punt de contundència en les reivindicacions socials?

Entenc que la vaga general és un mecanisme de poder molt potent que té la classe treballadora per fer replantejar molts privilegis dels grans estaments, no només polítics sinó també econòmics, que al final són els que ens controlen a tots nosaltres. Quan insisteixo en aquest terme és amb aquesta idea. Estem molt malament i no hem sigut capaços de ser més contundents en la nostra resposta. Entenc que la vaga general és un bon mecanisme, com ho és també la mobilització popular, i la meva voluntat és evidenciar que fa massa temps que no ens mobilitzem massivament pels nostres drets i que és hora que comencem a moure'ns com havíem fet fa uns anys.

"De tant protestar, reivindicar i explicar tot allò que no t'agrada, al final la gent t'acaba etiquetant com el barrufet rondinaire"

Entre aquestes proclames que trobem al llarg del disc, una altra que es va repetint és que "hem canviat els carrers pels palaus". A qui va dirigida?

És una crítica als moviments socials que han apostat per la lluita institucional en detriment de la construcció de la unitat popular, entesa com tot allò que passa fora de les institucions. Canviar els carrers pels palaus fa referència que hem apostat, des del meu punt de vista, d'una manera excessiva per la via institucional i hem deixat de banda tot el  que és la construcció d'espais de democràcia fora de les institucions. És una crítica als moviments socials, a l'esquerra transformadora, a l'esquerra anticapitalista... Però és una crítica constructiva. Intento mirar-me al mirall a mi mateix i intentar explicar, com a militant, què és el que està fallant, que també ens dona arguments per poder explicar per què fa tant de temps que estem tan tranquils. Al final ens hem instal·lat en una realitat relativament llaminera que dona uns resultats satisfactoris a curt termini, que és la via política a través de les institucions. Ens hem instal·lat aquí i no hem sigut capaços de crear expectatives més enllà del que són les marques polítiques i marques electorals.

Per tant, entrar en la política institucional és un error?

La meva intenció amb les cançons és generar debat. Tampoc soc ningú per dir si això és millor o pitjor. No em sento portaveu ni referent de ningú. Des de la plena humilitat intento posar damunt de les cançons una sèrie de crítiques que m'interpel·len a mi mateix com a militant i interpel·len el moviment polític corresponent. Però no és tant una crítica a entrar en el joc institucional, sinó a centrar-hi molts més esforços dels que s'hi haurien de centrar. Al final, la institució et deixa un marge relativament petit per operar i, si tu no cuides els espais que són extrainstitucionals, segurament arribarà un moment que, en lloc de moviment polític estarem parlant de partit polític i, per tant, el moviment haurà desaparegut. Estic parlant, senzillament, de no reproduir rols o estratègies polítiques que són les que reprodueixen els partits polítics. Estic parlant de consolidar la base i d'aprimar cada cop més la cúpula. Tenia la sensació que els moviments polítics de l'esquerra transformadora, de manera inconscient i segurament per inèrcia i per simpatia amb el moviment polític general, estan reproduint esquemes de la vella política. És un toc d'alerta, però no pretenc ser alliçonador.

Un toc d'alerta cap a la CUP?

No necessàriament. És un discurs que, òbviament, com a militant de la CUP, interpel·la els militants de la CUP, però crec que també hi ha moltes altres persones que poden sentir simpatia per Podem, per Catalunya Sí que es Pot, per Esquerra Republicana, pel Partit Socialista i per tants altres partits que es consideren d'esquerres que poden sentir-s'hi reflectits. Al final és una crida a tornar als orígens i a l'essència del que són els projectes polítics. No estic dient en absolut que la via institucional no sigui bona, perquè sí que ho és, però si no es compagina amb una aposta política que sigui fora de les institucions, estem condemnats a reproduir el mateix esquema dels altres partits polítics. Evidentment, potser va més dirigida a l'esquerra independentista que a altres espais polítics, però tampoc no està pensada per a la CUP ni per a ningú en concret.

"Tenia la sensació que els moviments polítics de l'esquerra transformadora, de manera inconscient i segurament per simpatia amb el moviment polític general, estan reproduint esquemes de la vella política"

Musicalment, és de les primeres vegades que mantens la línia musical que havies anat explorant amb l'anterior disc. Tens la sensació d'haver trobat el teu lloc?

Sí, amb en Víctor [Nin] hem trobat una marca i una veu pròpia en la part musical on ens sentim còmodes. Per això, repetint la mateixa metàfora que abans, vam voler crear també un fil invisible que connectés el disc anterior amb aquest i reivindicar aquestes arrels més rockeres. També és veritat, però, que amb aquest disc hem volgut apostar, en algunes cançons, per una sonoritat més mediterrània. Al final, la nostra música tradicional és una composició de moltes altres músiques que venen de molts altres països i m'agradava molt aquesta idea, també perquè connecta més amb l'alegria i l'optimisme que volia transmetre amb les cançons.

En el context actual, aquesta aposta cap a una sonoritat més mediterrània és també una manera de reivindicar des de la faceta purament musical?

Sí, tenint en compte el que representa el Mediterrani i el que està passant darrerament, una manera d'evidenciar que el nostre país ha sigut un país d'acollida és reivindicar la música tradicional de casa nostra. Nosaltres no ens hem inventat res i, al final, quan toquem qualsevol música que forma part de la cultura popular de casa nostra, el que estem fent és agafar molts elements d'altres cultures i molts elements d'altres països. I això és una idea molt interessant i molt potent que podem explicar a través de les cançons. Em semblava una idea molt interessant per poder explicar, des de la música, que som una terra d'acollida.

En el disc, hi trobem també "Al meu país la pluja", on incorpores una part cantada en amazic. Perquè volies fer aquesta aposta?

En aquesta idea de la música tradicional i popular, ens semblava interessant introduir una llengua que forma part del Mediterrani, per això li vam dir de col·laborar a en Yacine [Belahcene]. L'amazic té una sonoritat que de vegades s'assembla molt a l'àrab però que crec que és fins i tot més contundent i, pel tipus de cançó i pel tipus d'arranjament, ens va agradar molt com ho plantejava en Yacine.

Una altra de les cançons que la gent que t'ha anat seguint també hi reconeixerà és "Companys".

Amb en Roc Casagran feia molt de temps que la tocàvem quan fèiem espectacles junts. És una poesia seva que jo vaig musicar ja fa uns anys. No l'havíem gravat mai i vam voler-la gravar perquè en quedés constància. M'agrada que a cada disc hi hagi un espai per a la poesia. És una manera de seguir apostant per aquesta connexió, un altre fil invisible, entre la cançó d'autor i la poesia, que crec que és una relació molt estreta.

"Una manera d'evidenciar que el nostre país ha sigut un país d'acollida és reivindicar la música tradicional de casa nostra"

Tot aquest procés de gravació t'ha agafat en el moment de ser pare. És inevitable que això s'acabi plasmant al disc?

Hi ha una cançó que està dedicada a la meva filla, això és inevitable. En el moment en què vaig saber que tindríem una filla, de seguida em va sortir natural fer-li una cançó. Aquesta és potser l'aportació més gran com a pare que puc fer en el disc. Després, com que moltes de les cançons ja les havia escrit abans de ser pare, tampoc he tingut gaire temps per poder repensar les coses com a pare. Però sí que canvien algunes coses. Com a pare, una de les coses que sí que m'interessa poder explicar a la meva filla és que les cançons poden educar. Una part d'aquest disc ja va en aquesta línia i tot el que pugui fer a partir d'ara segurament anirà molt en aquesta vessant més pedagògica de les cançons. No vol dir necessàriament que canviï res, però sí que, mentalment i creativament, penso una mica diferent les coses perquè tens una responsabilitat afegida i, d'alguna manera, has de tenir una mica més de cura a l'hora d'explicar-les i, sobretot, en la manera de fer-les arribar a les persones.

Per tant, aquest fet de ser pare és una de les causes d'aquesta voluntat més constructiva del disc?

En part sí, tot i que algunes cançons ja estan escrites d'abans. També és un procés personal meu. És positiu associar la reivindicació amb elements més optimistes. Si volem crear coses noves, ho haurem de fer amb alegria, perquè de tristesa i de dies dolents, ja n'hem tingut molts. Si volem crear coses noves, necessàriament les haurem de crear amb un somriure a la boca.

En el disc, hi apareix molt el concepte de l'aigua. Què simbolitza per a tu?

L'aigua es pot transformar, té diversos estats i això em sembla interessant. El que també em sembla molt interessant, però, és que mai és en el mateix punt. L'aigua sempre va fluint i es va transformant i, d'alguna manera, em serveix per exemplificar aquesta necessitat d'anar canviant i d'anar recorrent. Jo em sento una mica com l'aigua, de vegades. Has de passar sempre per uns mateixos llocs, però la música em permet anar canviant.

"Com a pare, m'interessa poder explicar a la meva filla que les cançons poden educar i tot el que pugui fer a partir d'ara segurament anirà molt en aquesta vessant més pedagògica"