Joan Rovira

'Encara tenim temps' (Satélite K, 2017) és el segon treball de Joan Rovira. El cantant de les Terres de l'Ebre va publicar divendres la seva nova referència, on ha buscat accentuar la sonoritat de banda amb un disc vitalista i positiu que té en l'amor i el temps els seus dos grans pilars. Pocs dies abans del llançament, el citàvem al coworking Alpha Espai per parlar-ne amb detall.

Per què aquesta aposta més de banda?

Volíem acostar-nos al so del directe. De fet, quan vam treure el primer disc, ens deien molt allò d''ostres, és molt xulo, però en directe sona molt millor' i això és una cosa que em torturava. Per això vam buscar un estudi que tingués una sala gran i vam gravar tots junts. Buscàvem aquest so de banda, més gran, més potent. A més, la banda s'ha ampliat i s'han incorporat a la plantilla el piano i la guitarra elèctrica, que li dóna un punt més rock.

Hi havia una certa voluntat de fugir de la idea de cantautor?

A mi m'agraden molt els cantautors i m'emocionen molt les cançons tocades a guitarra i veu, cançons íntimes, cançons que parlen d'un mateix... Però, a part de buscar aquesta part més íntima meva de parlar de coses senzilles o de fer cançons una mica més minimalistes, també m'agrada explorar el terreny més festiu perquè crec que els concerts, que són el plat fort del meu projecte, han d'acabar amb una festa. De fet, la gent que em coneix i que ha vingut a algun concert ho sap perfectament: hi ha aquest punt de cantautor però també de festa.

El disc el fas molt pensant en el directe?

El primer disc va ser una mica més el que surti però, quan fas el segon, tens la referència del directe, de tota la primera gira, i llavors t'adones de quins punts forts s'han de reforçar. Sí que hi ha alguns temes que estan pensats per al directe, perquè alhora que els estic component me'ls estic imaginant dalt de l'escenari i penso que serà increïble. Ara bé, també m'agrada compondre aquests temes més íntims. Però sí, sense voler hi penses, en el directe.

Si ens mirem les lletres, un dels grans temes és l'amor, potser més i tot que en el primer disc.

Sí, és veritat. En el fons soc un romàntic, però un altre dels pilars és el temps. A més, continuo amb el missatge positiu, que el primer disc també el va tenir molt. Fins llavors sempre havia escrit cançons tristes, però quan vaig fer el primer disc vaig dir: 'No, a partir d'ara vull fer cançons alegres'. Crec que la gent ho agraeix més.

Un altre element important és el canvi.

Sí, una mica també ve condicionat pel temps. Personalment vas vivint coses, vas veient coses que no t'agraden i vas intentant canviar. És la recerca del millorar com a persona i com a artista. El canvi va totalment relacionat amb el temps, amb el temps d'un mateix, amb el temps biològic, amb el tems psicològic que un necessita per créixer.

"Quan vam treure el primer disc ens deien molt allò d''ostres, és molt xulo, però en directe sona molt millor' i això és una cosa que em torturava"

Igual que en el primer, hi ha una gran reivindicació dels petits detalls de la vida. Això és un element irrenunciable a l'hora de fer cançons?

Això vindria a fer referència al cantautor. És la recerca de poder ser capaç de fer cançons de les coses senzilles perquè les coses senzilles, en el fons, són les que ens arriben més. Amb les grans coses al final un tampoc no s'hi connecta i poder fer cançons d'aquests petits elements que ens envolten crec que és molt interessant.

Això és el que genera aquesta complicitat que tens amb el públic?

Jo crec que tot suma. El que em va ajudar molt a trencar aquesta barrera amb el públic, però, va ser que durant tres estius vaig fer de músic de carrer, sobretot a París, però també per Itàlia. Allí jo tenia vint minuts per tocar perquè hi havia la policia i hi havia altres músics que volien tocar, ballarins... Teníem un temps limitat i em vaig forçar a intentar connectar amb la gent des de la primera cançó. Normalment, quan tu comences el concert, sempre es diu que fins a la tercera cançó no comences a estar calent. Allí al carrer no t'ho podies permetre perquè tens molt poc temps per fer el teu xou, per vendre els teus CD i poder-te guanyar la vida. Per tant, em vaig forçar que des del primer tema havia de ser al cent per cent.

Aquest disc és més personal que el primer?

Jo crec que cada disc és personal perquè en aquell moment, amb el teu bagatge, la teva experiència i els teus coneixements tant musicals com personals, fas una cosa personal. Sí que és veritat que hi ha temes que potser són més profunds i altres que són més festius, potser amb un punt de superficialitat, perquè estan més pensats per fer ballar. Però tant el primer disc com aquest crec que han sigut molt personals i parlen molt de mi i de moments de la meva vida en què he sentit coses importants.

En el primer disc hi havia cançons com "Supermercat" o "M'agradaria ser un Beatle" que mostraven una faceta més despreocupada. En aquest disc aquesta faceta queda una mica més diluïda?

Exacte, hi ha cançons del primer disc, com tu dius, que estan més pensades per treure-li una mica de ferro en aquest punt tant sentimental i introspectiu, per dir 'ei, ens podem posar sentimentals però també ens ho podem passar bé'. Al segon disc, però, jo crec que he seguit amb la mateixa línia, amb la línia de buscar aquest intimisme, però també aquest punt més desenfrenat. "Canvia", per exemple, que és el segon single, té aquest punt més despreocupat. Entre línies hi ha un missatge, però té un ritme més llatí i està més pensat per al directe.

Una de les poques històries explicades en tercera persona del disc és "Apnea submarina", que sembla una història molt alegre però, al final, no acaba tan bé...

Aquesta cançó seria el paral·lel de "L'home del tratge", que és una cançó del primer disc que a molta gent li va agradar. També explica una història que sembla que comença bé però al final té un desenllaç una mica inesperat. És intentar trobar aquest punt d'història. Hi ha cantautors que escriuen més abstracte i més poètic, però jo soc més músic que poeta o que lletrista. Escric les històries d'una forma clara i crec que alguna cançó que expliqui una historieta així és divertit perquè et fa escoltar tot el fil discursiu de la cançó.

Segurament és d'aquestes que connecta de seguida amb el públic.

Sí, perquè són situacions, una noia en un tren, que es creua amb un noi, hi ha un joc de mirades... Parla de tot el que podem sentir quan, anant amb metro, estant al bus o caminant pel carrer, amb només una mirada, que pot durar un o dos segons, et pots sentir molt desitjat i pots sentir coses molt fortes.

"Els concerts, que són el plat fort del meu projecte, han d'acabar amb una festa"

El disc l'acabes amb dues cançons que ja havíem anat sentint com "Lo meu riu" i "Nit de Nadal". Per què les hi has volgut incloure?

"Lo meu riu" és una cançó de les més especials que he fet. És una cançó que parla del riu i de la meva terra. Jo em sento molt de les Terres de l'Ebre i, aquesta cançó, molta gent d'allà se l'ha fet seva i crec que es mereixia un lloc al disc. La vaig compondre quan ja feia un any que havíem presentat el disc, per tant, va quedar en terra de ningú. Al final hem decidit posar-la en aquest segon disc perquè molta gent ens la demanava i no la teníem amb cap suport físic. "Nit de Nadal", en canvi, és una cançó de Youtube que la vaig fer i la vaig penjar fa tres anys i crec que també es mereixia ser en un disc però amb una nova versió, una mica més madura. A Youtube la podem escoltar amb guitarra i cello, que sona molt bonica, però fa tres anys i, vulgues o no, amb la idea del canvi de què parlàvem, la veu m'ha canviat, la forma de cantar també i em venia de gust tornar a versionar-la, aquest cop amb més presència de piano i un punt més profund.

Acabar el disc amb una cançó de Nadal, d'entrada, pot xocar.

Sí, però tampoc és una nadala. Simplement parla de la importància de la família i d'aquestes persones que t'estimen i t'estimes i del ritual de trobar-te. Però no només per Nadal, també amb els aniversaris, les festes del poble... Hi ha uns patrons que es van repetint i és bonic que es repeteixin. A més, crec que també era una manera d'acabar el disc d'una forma relaxada.

"Lo meu riu" és una cançó reivindicativa que, en certa manera, ja s'ha convertit en un himne. En aquest format més de cançó protesta, t'hi sents còmode?

Jo sempre he dit que no faig cançó protesta. Cançons que he compost com "Germans de llengua" o "Lo meu riu" no ho he fet des del punt de vista de la protesta. "Germans de llengua", per exemple, la vaig compondre com una crònica del que està passant. Em semblava increïble i fora de sèrie poder ajuntar tot un país i creuar-lo agafats de la mà. Era una cosa de què se n'havien de fer fotos, se n'havien de fer vídeos i se n'havien de fer cançons. I "Lo meu riu" és la necessitat de parlar del meu territori. Evidentment comento que el riu està en perill i que entre tots l'hem d'ajudar. I no només el riu, sinó tot el que comporta. La gent que està una mica al corrent del tema sap que no estem parlant de l'aigua pròpiament sinó que estem parlant del que significa l'aigua: és tot un ecosistema i tot un territori que sense l'aigua del riu desapareixeria ràpidament. Una cançó així parla de les meves arrels, de com som allà, d'aquest caràcter, d'aquest territori... Vaig creure que el riu era el punt en comú que connectava totes les Terres de l'Ebre. Perquè les Terres de l'Ebre no només són el Delta, sinó que hi ha zones de muntanya com la Terra Alta o Ribera d'Ebre. I tot el que ens relaciona és el riu Ebre.