Puput

Envoltats per una tela d’arbres i fulles, darrere l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, el públic, assegut sobre coixins a terra, esperava que els artistes sortissin a l’escenari. Mentrestant, un glop de cervesa, picar alguna cosa i xerrar amb els veïns. El cel estava ennuvolat i l’espai quedava recollit. Cinc homes apareixien a l’escenari, cadascú amb una llauna de cervesa a la mà. Un parell d’ells en feia un glop abans de començar l’espectacle.

“Hola”, diu Puput. I mans a la feina. El públic dels jardins de la UB estava una mica intrigat, expectant: qui són Puput? Sense saber-ho, s’embarcava en un viatge, un viatge cap a l’espai, cap a un terreny desconegut organitzat pels Vespres a la UB. Així doncs, tot començava amb un ritme més calmat, per poder-nos acomiadar de la realitat i fugir ben lluny, però a poc a poc, la banda aniria teixint tot un entramat musical format per veus místiques, sons còsmics i melodies espacials. Qui ho havia de dir, que aniríem tan lluny, de sobte! Quin viatge!

Els capitants: cinc homes armats amb els seus respectius instruments —ja sigui bateria, guitarres, baixos o teclat— dirigien el timó d’una manera brutal, sense pausa, recargolant-se, movent tots el cap al mateix temps, marcant la força del ritme amb els peus, sentint la música dins seu i oferint-la sense vacil·lació als espectadors, els viatgers, que havien decidit pujar a la nau. Clarament, els integrants del grup ho estaven vivint d’allò més, i el públic a poc a poc s’hi afegia, uns movien també el cap a ritme de la bateria, d’altres el peu, o fent petar els dits. D’aquesta manera, els viatgers no només veurien Puput en el seu habitat natural (tot i ser originari de Manresa) sinó que també explorarien amb ells el seu segon àlbum, Upupa Epops (Autoeditat, 2015), amb la intensitat que l’ocasió requeria.

I com tot viatge, el millor quedava pel final… Quin final! Allò sí que era entrega! El guitarrista agenollat a terra, el bateria movent les baquetes a una velocitat impensable, el teclat tirant la cadira a terra i tocant amb el braç, el canell, els punys… Només faltava tocar amb els peus! Tot per acabar en un èxtasi auditiu que finalitzaria un concert èpic que ens havia dut lluny, molt lluny. Allez!