Marina Rossell

Després d'uns anys homenatjant el seu bon amic Georges Moustaki, Marina Rossell ha decidit fer un canvi de rumb i a la tardor va publicar 'Cançons de la resistència' (Satélite K, 2015), un disc on recollia himnes europeus de la resistència davant el nazisme i el feixisme com "Bella ciao", "Lili Marleen" o "Grândola, vila morena" i les adaptava al català.

D'on va sortir la idea de fer un disc com aquest?

Resistir vol dir no tornar a passar. Resistir vol dir crear resiliència. Resistir vol dir comprendre. Resistència vol dir no repetir l'horror que ara tornem a viure amb els refugiats, on sento que es repeteix la història. He agrupat aquestes cançons perquè quedi memòria, constància. Són cançons, la majoria, anònimes, que neixen de la necessitat de ser cantades en un moment on havien de resistir a l'horror, com eren els camps d'extermini i la guerra. Totes són guerres que jo he heretat, però ara vivim un altre tipus de guerra, que és la dels refugiats, la guerra que ens toca a nosaltres viure. Tots vénen perquè hi ha una guerra i perquè sembla que la misèria hagi caigut sobre aquest planeta.

Aquell horror s'ha oblidat massa ràpid?

Jo no crec que s'hagi oblidat. Hi ha hagut molta literatura, molta narrativa, moltes pel·lícules... No crec que s'hagi oblidat, però sí que cal que fer girar la roda de la memòria perquè sinó ens costarà molt entendre el present. La gran pregunta en aquest moment és com la vella Europa ha creat aquest mur amb tot el que està passant, que és culpa de les guerres.

És un disc emocionalment molt intens...

Sí, però he procurat que fos visual i estètic, que fos gairebé com una banda sonora. Hi ha molts efectes. A "Cant dels partisans francesos", per exemple, hem pogut reproduir el so d'una bomba de la Segona Guerra Mundial. A "Paisatge de l'Ebre" hi ha un paisatge que intentem dibuixar amb la música. Hem intentat que tingui molta plasticitat, que vagis pel carrer i puguis visualitzar-lo, tornar-te a posar dins d'allò.

"Resistir vol dir no tornar a passar. Resistir vol dir crear resiliència. Resistir vol dir comprendre"

És un disc que parla de la resistència de molts llocs diferents: Portugal, Alemanya, França, Itàlia, Rússia... Com has seleccionat els temes que hi volies incloure?

Buscant. Hi ha tot un treball d'investigació i de selecció per mostrar tot el ventall de l'ocupació dels nazis a Europa. Els investigadors de veritat diuen que quan investigues una cosa, el que has de fer és donar-la a conèixer. És el meu ofici i intento que se sostingui. Pot agradar o no agradar, això és relatiu, però vull que tingui columnes, que tingui una estètica i una sobrietat. No m'agrada fer per fer. Fer una cosa per fer-la, no m'interessa.

La majoria de cançons, a més, parlen de la resistència a partir de figures femenines. Com és?

És la resistència d'homes i dones. I nens. Però jo prenc, casualment, imatges de dones que m'han transmès això. Des de la Neus Català fins a la Teresa Rebull, que és l'única cantant que ha viscut la Guerra Civil, o la Montserrat Roig. L'atzar m'hi ha portat, però parlo de la resistència de l'ésser humà: de les dones, dels homes i dels nens que van sofrir la mort i la liquidació dels seus pobles i les seves vides.

Com es fa per traduir al català totes aquestes cançons al català i que no perdin l'essència?

És una feina que hem fet amb en Josep Tero, que és genial amb això. És una feina molt ben feta i molt acurada. La lletra de "Lili Marleen", per exemple, és una delícia.

Sempre vas  tenir clar que les cançons havien de ser en català o et vas plantejar cantar-les en l'idioma original?

També m'hagués agradat fer-lo amb les originals, però vaig pensar que en català no s'havia fet mai i que valia la pena. Ara sí que m'agradaria fer-ne algunes amb altres llengües perquè he d'anar a cantar a Mèxic i a Canadà i m'agradaria poder-ne cantar alguna amb altres llengües.

"Així com amb els del rock català no hi vaig tenir tant bona relació, amb aquesta segona generació més pop m'hi he identificat més i hi he trobat més complicitats"

Al disc hi col·labora en Paco Ibáñez, però també músics d'una generació més jove, com Manel o l'Enric Montefusco. La sensació és que amb aquesta generació de músics més joves hi ha molta complicitat. És així?

Amb aquesta segona generació hi he tingut molt bona relació. Així com amb els del rock català no l'hi vaig tenir -excepte amb Lax'n'Busto-, amb aquesta segona generació més pop m'hi he identificat més i hi he trobat més complicitats. M'agraden i els escolto quan vaig pel carrer. Tenen imaginació, aporten un color molt bonic en les lletres, hi ha una narrativa, una història...

Després dels tres discos de Moustaki, la intensió era tancar una etapa i començar-ne una de nova?

No la tancaré, sempre el canto. Ja ho tinc incorporat i està dins el meu reg sanguini.

Aquest cançons de la resistència pot tenir continuïtat en forma de nous discos?

No ho sé, ara m'agradaria posar-me en una cosa ben diferent. M'agraden molt els contrastos. En aquest moment, a més, m'interessen molt els treballs monogràfics. Ho vaig fer amb els clàssics catalans, les havaneres colonials, les cançons de Nadal, tots els discos de Moustaki, ara la resistència... M'agraden els treballs que s'enfoquen cap a un lloc, així qui li agrada s'hi poc capbussar i endinsar-se en allò.