The Anti-Patiks

Terrassa, any 2010. Neix The Anti-Patiks i, així, un nou gènere musical: el punk rock mediterrani. Amb els primers temes del grup, doncs, s’inicia un moviment musical en català que vol diferenciar-se dels estils musicals als quals s’associa el concepte “mediterrani”. Energia, agressivitat i crítica són alguns dels trets característics d’aquests joves, ja no tan joves, que entenen el punk rock com un estil de vida: “estar en guerra amb les coses, amb un mateix”.  

La imatge del darrer àlbum del grup, Només el punk rock em fa feliç, que recull tres temes, és molt il·lustrativa de la filosofia del grup. La llum del sol ponent-se il·lumina una platja amb altes palmeres. En aquest escenari, a terra, un noi d’estètica punk dorm. “La portada representa la màxima plenitud”, comenten els músics, mostra la felicitat que es pot trobar en l’autodestrucció. “És una persona esgotada però alhora feliç”. 

Així, tal com indica el títol de l’EP i de la cançó més potent del mateix, que es titula com l’àlbum, el punk rock és l’únic camí cap a la felicitat. “Hem assolit un grau de maduresa en què veiem que l’únic que ens dóna la màxima satisfacció és la música, el punk rock.” Entre cervesa i cervesa, The Anti-Patiks m’expliquen que entenen el punk rock com “la base de l’evolució social”, ja que té un atac que provoca certa reacció, i tal reacció configura els canvis i millores que es donen en les societats.  

En canvi, tenen molt clar que el moviment hippie no és la solució: “el que fa és adormir la societat amb les seves temàtiques passives, pacifistes, que no s’oposen, no critiquen”. Sense irreverència, sense descontrol, no hi ha l’essència de la joventut.

De fet, parlant sobre el panorama musical català (o, extrapolant, mediterrani), el cantant del grup afirma que estem “en guerra” i que “la gent s’ha de posicionar per fer força”. I ho diu fent referència a tots aquests grups que no es consideren de cap gènere musical concret, que no es volen definir, potser per no tancar-se portes, potser per por: “Volem que la gent estigui convençuda de la música que fa”.

Més enllà d’aquest aspecte, el punk rock mediterrani es construeix sobre la base que el Mediterrani és un espai, musicalment parlant, obert a tots els gèneres (o hauria de ser-ho). “El Mediterrani és de tots” afirmen els músics, així com fan una crida als grups de punk rock mediterrani per reivindicar aquesta etiqueta.

"Volem formar part del moviment mediterrani per destruir-lo des de dins"

 
Es diu Miquel Àngel i ens acompanya a tot arreu

“Tenim un cinquè component del grup, que no ha pogut venir”, solta el Víctor Al-llasit, baixista del grup, en mig de la conversa. I les dades em deixen de quadrar fins que m’expliquen que el Miquel Àngel, aquesta darrera incorporació estel·lar, és una olla de cus-cus que “ens van donar a França el 3 d’octubre i continua viva al nostre local d’assaig”. I tot i ser de color negre i estar plena de bitxos, els acompanya a tot arreu.

Amb la broma, el Miquel Àngel té molt per veure, encara, si sobreviu després del pas amb aquests homes de Terrassa. I és que The Anti-Patiks s’han mogut tant per Catalunya o Espanya com per diversos punts d’Europa: França, Itàlia, Txèquia... Estan contents amb la trajectòria que han traçat, i també, en general, amb la rebuda que han tingut en les seves destinacions.

El que més els agrada veure en el públic és ganes de liar-la: “que llencin coses, que envaeixin l’escenari... L’escenari ha de ser un espai de debat, d’expressió, obert i lliure”. Bé, no sé si debat és la paraula, però està clar que els agrada que als concerts hi hagi coses a recordar, sigui per bé o per mal. “La gent normalment s’enfada quan trenquem discs dels Manel o la Pegatina. Ara, s’ha de dir que tots els discos que trenquem són originals, comprats el mateix dia del concert.”

No crec que ningú s’hagi de prendre personalment aquest tipus d’accions fetes per gent com The Anti-Patiks. No crec que un grup que se’n fot de tot tingui un gran odi contra res, tot i que ells afirmen que “Doctor Prats, us matarem a tots” i que “volem formar part del moviment mediterrani per destruir-lo des de dins”. En el fons, aquest noi amb el cabell vermell ha vingut amb febre a l’entrevista i aquests músics tan agressius no paren de riure i fer el burro.

"L’escenari ha de ser un espai de debat, d’expressió, obert i lliure"