Enric Verdaguer
Un marc incomparable, com els Jardins del Teatre Grec, va rebre dilluns al capvespre el jove igualadí Enric Verdaguer, que va deixar ben clar que venia a divertir-se i a encomanar una mica d'alegria a tothom que s'hi va acostar. Abans que la gespa artificial s'acabés de tenyir de flors grogues i morades, el públic —de totes les edats— anava agafant lloc. Hi havia de tot, cares conegudes, seguidors del cantant, curiosos o simplement qui havia decidit fer temps mentre no començava l'obra que havien vingut a veure. Ell i la seva inconfusible i estimada guitarra blava donaven el tret de sortida amb els primers acords, d'una de les moltes versions que sonarien aquella tarda.
Començar amb una dels Beatles, només podia ser el presagi que el públic marxaria d'allà encantat. De fet, des del primer aplaudiment ja van demostrar que havien caigut rendits. L'Enric els va saludar amb un “bona tarda” i va explicar que mai havia tocat en aquest escenari i que li agradava molt l'ambient que si respirava. Tot seguit ens va fer viatjar de Barcelona als Pirineus, on va néixer la cançó “In the mountains”. Va comentar que quan necessita desconnectar o aïllar-se de les preocupacions, té dues opcions: viatjar o marxar a la muntanya, en aquest cas va decidir-se per la segona.
Tot i que el concert ja feia una estona que s'havia iniciat, no deixaven d'acostar-se nouvinguts atrets per la música, i decidien quedar-se fins al final. Per uns minuts, va abandonar la blue guitar, pel piano florit per unes quantes flors que ell mateix va encarregar-se de treure i, de seguida, va obsequiar el públic amb una altra versió. Aquesta vegada va optar per Matt Corby, qui ja ha confessat en més d'una ocasió que li serveix d'inspiració. A mesura que el capvespre s'aferrava a ser espectador privilegiat, els aplaudiments del públic anaven augmentant cada cop més. Abans de tocar “No one knows” va confessar no sentir-se còmode quan la cantava en acústic i que canvia molt quan la toca amb la banda. Trobava a faltar la inseparable guitarra blava i la va tornar a agafar per animar a tothom que s'havia reunit a allà amb “Moonstruck” que dóna nom al disc.
Es notava força química entre l'Enric i el públic i la comunió absoluta va gestar-se quan va demanar qui sabia xiular, i pocs atrevits van aixecar la mà. Ningú va quedar-se sense fer els cors, per això, qui no era un expert xiulant, podia provar sort entonant na na na. També podia apreciar-se que el jove cantant estava gaudint com un nen amb sabates noves, dalt de l'escenari. Evidentment, l'amor hi va ser present durant tota la vetllada, però es va evidenciar a “Memory for love”. L'Enric va cridar “Visca l'amor”, tot i que de seguida va matissar que si escoltes el disc està ple de desamor. Per si algú dels allà presents no el coneixia, va aprofitar per presentar-se i explicar que va començar penjant vídeos al Youtube molt casolans gravats a casa seva, i a vegades amb l'ajuda dels seus amics, fins que un any després una discogràfica va fixar-se en ell, i fins ara, que com va dir més tard no podia queixar-se de l'estiu que tenia per davant.
La diversió va tenir una banda sonora clara com no podia ser d'una altra manera a “Fun”, el concert estava arribant a la seva fi i volia fer-ho a dalt de tot, per això la següent va ser “Freaky”. En aquesta mateixa cançó, va tornar a demanar la interacció del públic perquè cantessin para na na. Ho van fer tant bé que l'Enric va bromejar que els contractaria com a coristes. No va voler marxar sense agrair a tothom que havia vingut i a l'organització per convidar-lo. Tots junts van ser testimonis de com el sol i l'Enric s'acomiadaven a ritme de “Aleluia” per posar la cirereta del pastís a un capvespre dels que no es troben a les pel·lícules.
