Ferran Palau
El públic busca on seure: hi ha qui seu a les cadires, als esglaons dels jardins, a les baranes, fins i tot a terra, davant d'un simple escenari decorat amb una senefa de bombetes que suaument presagien el final d'una tarda d'estiu a la ciutat comtal. El públic està preparat, i els jardins del Teatre Grec també. Passen uns minuts de les vuit del vespre quan un grup de gent d'allò més urbanita decideix relaxar-se i oblidar-se de la vida cosmopolita de la ciutat, per a poder gaudir de la veu de Ferran Palau, un artista prou conegut i respectat a l'escena catalana per deixar-nos embadalits (sorpresos fins i tot) amb cada nota, cada vers.
L'artista arriba, puja a l'escenari acompanyat de la seva guitarrai amb un “Hola, bona a tarda a tots” en té prou, es col·loca bé l'instrument i comença el seu repertori; en tenia ganes. Entre cançó i cançó, un “moltes gràcies” i un aplaudiment sincer són suficients, no en vol més, ell continua la seva copil·lació amb tranquil·litat i senzillesa. I és que d'això es tracta als vespres del Grec, de passar una bona estona en senzillesa, de tu a tu, i sembla que a Ferran Palau li agrada, perquè està d'allò més entregat i dedicat. La posada en escena és planera: l'escenari de fusta, acomodat als jardins i boscos de l'entorn; l'artista, sota les ulleres de sol, polo blau marí i vambes de carrer; i el públic, reposant aquí i allà, fent glops d’estrella ben fresca per amanir l’esdeveniment.
Ferran Palau ens permet tastar el seu últim àlbum Santa Ferida (Halley Records, 2015), i alguna cançó més, durant una hora aproximadament. Cançons poètiques que narren les pors i dubtes d'un artista en auge (o de qualsevol persona normal i corrent) acompanyades d’un so acústic lleuger i melòdic. I tot això mentre les flors dels arbres, grogues, rosades, cauen lentament, com si resseguissin les notes que dansen al ritme dels acords de guitarra sota un cel de vespre.
És moment de despedir el concert amb la darrera cançó "Terra de Blat", i quan les últimes notes s’esvaiexen,la llum, llunyana, ja és gairebé horitzontal i ofereix una il·luminació quasi impossible, sumament bella. “Que passeu un bon vespre, moltes gràcies”.
