Canet Rock

El nou Canet Rock s'ha consolidat. 20.000 persones -segons dades de l'organització- van tornar a omplir el Pla d'en Sala en una jornada maratoniana que es va allargar des de les cinc de la tarda fins quarts de set del matí. El festival començava puntual. La nit era llarga i no hi havia temps per perdre. Rúpits i Tardor eren els grups escollits per donar la benvinguda a un públic que començava a ser abundant amb l'actuació d'Animal i que encara anava a més amb Blaumut. Amb una potència musical que sembla créixer a cada concert que passa, el grup barceloní es va deixar anar en una actuació llampec que va tocar sostre amb "Bicicletes". No hi havia temps per més. L'experiment de La Pols i l'Era, dirigit per Oriol de Balanzó i Guillamino, els prenia ràpidament el relleu per retornar el públic a una època fins i tot anterior a la del primer Canet Rock: al pop iè-iè dels anys 60.

Amb Sidonie començava a arribar el tram fort de la nit. El de Manel es convertia en un dels concerts més multitudinaris del festival. Pràcticament la totalitat dels 20.000 assistents que omplien el Pla d'en Sala s'acostaven a l'escenari i els quartet sabia estar a l'altura. Aquell grup acostumat a la comoditat dels teatres i auditoris ja ha desaparegut per complet i els nous Manel es troben còmodes davant d'un públic festivaler. Encara que sigui un públic extremadament jove. Encara que siguin 20.000 persones. Encara que sigui en un festival on tenen poques semblances amb la gran majoria de grups del cartell. Manel s'atreveixen amb tot amb la valentia d'un grup establert en la reinvenció constant. Sabien que el públic de Canet volia grans èxits. No es podien permetre un concert de cares B o dedicat únicament al darrer disc, i van saber-ho llegir a la perfecció. "Benvolgut", "Ai, Dolors", "Boomerang" o "Teresa Rampell" es combinaven amb les cançons més exitoses de Jo competeixo (Warner Música, 2016). Una selecció acurada pensada perquè els 50 minuts d'actuació no decaiguessin en cap moment. Fins i tot els quatre músics semblaven més disposats a moure's damunt de l'escenari que habitualment. Un concert apoteòsic que posava el llistó del festival molt amunt.

Per sort, els encarregats de prendre'ls el testimoni eren Els Pets, un grup impossible d'acovardir. Era l'única ocasió per sentir-los en tot l'estiu i l'últim concert que oferiran durant una bona temporada i van acomiadar-se com cal. Tot i no seguir estrictament les cançons escollides pel públic -respecte la llista feta pública pel festival van ometre "Bombolles" i hi van afegir algunes cançons extra-, van complir amb la promesa de fer un repàs exhaustiu als seus trenta anys d'història mitjançant les cançons més emblemàtiques. Des de la recuperada "Vespre" -inclosa en el seu primer disc i que va protagonitzar un dels moments més emotius de la nit- fins a "Blue track". Tres dècades resumides en una hora. Moments d'eufòria com "XL" combinats amb la intimitat de peces com "La vida és bonica (però complicada)". Un Lluís Gavaldà més actiu i entregat que mai. Un públic disposat a corejar cada una de les cançons. Un repertori format, únicament, de grans himnes. Una secció de vents -recuperada durant els últims anys- que aportava encara més color a les cançons. Un final apoteòsic a ritme de "Pau", "Jo vull ser rei" i "Bon dia". El concert ho tenia tot.

Arribava el torn de la nostàlgia i Los Guardians del Pont sortien disposats a donar guerra tot recordant Sangtraït. Hi havia la veu de Quim Mandado, la bateria de Martín Rodríguez i, de seguida, s'hi sumava de forma extraordinària la guitarra de Josep Maria Corominas -a més de la guitarra de Joan Cardoner-. Tres de cinc. "Tardareu molt de temps en tornar a veure tres ex-Sangtraït junts damunt de l'escenari" exclamava Mandado. LGP aconseguien calmar el cuc dels seguidors de la mítica banda de La Jonquera, que vibraven amb els grans clàssics, però sense l'harmònica de Papa Jules era pràcticament impossible fer reviure al cent per cent l'esperit de la banda. Tot i això, Los Guardians sabien extreure el màxim suc possible a les cançons i feien vibrar un públic completament entregat, però més escàs que en concerts anteriors -la joveníssima mitjana d'edat no els acabava d'afavorir-.

Entre concerts, Miquel del Roig havia contribuït a què els canvis de grup fossin més animats que mai. Des d'un escenari secundari i amb breus actuacions que no van arribar a superar el quart d'hora cada una, el música va posar potes enlaire el festival. Un primer tram de temes "propis" -les seves característiques versions sobre l'actualitat-; un segon tram de repàs als grans èxits catalans i un últim tram dedicat a cançons internacionals van fer embogir el públic de tal manera que un no podia evitar preguntar-se què hauria passat si li haguessin deixat trenta minuts a l'escenari principal.

Passada la mitjanit, el festival encarava la segona part. El pop-rock deixava pas a les propostes més festives i el mestissatge es feia amb el protagonisme de la mà d'una Pegatina multiplicada i convertida en La Gran Pegatina. Fins a tretze músics prenien l'escenari amb un directe explosiu i encara més enèrgic del que ja ens té acostumats La Pegatina en el seu format habitual. Poc després era el torn de La Raíz, que s'estrenaven a Canet confirmant ser un dels grups més en forma del moment; mentre que Itaca Band demostraven que ja no hi ha escenaris massa grans per ells.

Ja a altes hores de la matinada, arribava el moment d'Aspencat. Amb un lleuger retard respecte l'horari previst però lluny dels problemes de timing de la primera edició, els valencians es mostraven disposats a donar-ho tot. El públic seguia al peu del canó, entossudit a resistir al cansament i deixar-se endur per un directe ja consolidat. Fa gairebé 10 mesos que Aspencat van començar la gira de Tot és ara (Halley Records, 2015) i això es nota als concerts. El músics tenen l'espectacle per mà i el Canet Rock d'enguany entrava de ple en la seva zona de confort, amb un públic que coneixia a la perfecció les cançons i no deixava de corejar-les en cap moment.

Finalment, arribava el moment màgic, aquell instant en què el sol comença a despuntar de nou sobre el cel de Canet. Si fins ara els encarregats de donar-li la benvinguda havien estat Txarango, enguany Els Catarres els prenien el relleu. Els valents que encara resistien no eren tants com en edicions anteriors, però saltaven entregats mentre els osonencs anaven repassant els seus grans èxits. La passada edició ja havien passat per aquell mateix escenari, però enguany ho feien amb la pressió extra d'haver de tancar el cartell i sabien resoldre-ho amb la seva energia característica, que no dequeia tot i l'hora. Passaven de les sis del matí i el cansament començava a fer-se evident als rostres del públic, però Els Catarres els sabien treure aquell últim gram de força per tancar en Canet de la millor manera possible.