Segonamà i Roba Estesa

Una nit de presentacions

Íngrid Rodríguez

Dimecres passat, la nit era prometedora, la sala Apolo 2 acollia ni més ni menys que els concerts de Segonamà i Roba Estesa. Un bon tàndem per agafar forces per acabar la setmana amb energia. I és que si alguna cosa no els hi falta a aquestes dues bandes, és empenta per engrescar al públic a bellugar el cos al ritme dels seus temes.

Segonamà va ser l’encarregat de marcar el tret de sortida amb la presentació del seu primer disc, Endinsa’t (Autoeditat, 2016). Deixant clar que la música està per compartir, i just això estàvem fent tots plegats. En algunes cançons es deixava entreveure un deix que recordava als inicis de La Pegatina, més decantats per la cúmbia i el reagge en el seu cas. Però el que estava clar era que els nou membres s’ho passen d’allò més bé fent el que fan, tota una festa escoltar-los.

Versions i temes propis per animar la vetllada, que tot i ser dimecres a les deu, ja reunia un bon nombre d’assistents decidits a posar ritme a la nit. Durant l’actuació, les noies de Roba Estesa estaven reunides al fons de la sala, on es podien aconseguir discos i samarretes de la banda, que molt alegrement et signaven i dedicaven.

Després de la primera hora de concert, el públic ja havia entrat en calor, i què millor per continuar la nit que fer-ho de la mà del "folk calentó" de Roba Estesa? La seva presentació va començar trencant els esquemes, amb una veu en off que va aconseguir captar l’atenció de tothom i fer emmudir als presents. Per acabar donant pas a “A la muntanya”, una adaptació d’una cançó tradicional que s’han portat al seu terreny d’una forma espectacular.

Roba Estesa també presentava disc Descalces (Coopula Record, 2016), essent aquest el segon dels tres concerts de presentació programats. Si les seves cançons us agraden, no podeu perdre l’oportunitat de viure-les en directe, els temes s’omplen de vida i et deixen amb ganes de més.

Un concert de tot menys tradicional. Des de la presentació del grup a l'escenari, fins a l'escenificació i acompanyament dels diferents temes. Cada un d'ells acompanyats de la seva posada en escena que sorpén i deixa la sala expectant per conèixer què vindrà després.

Bon exemple de la seva singularitat, és la cançó de "La pagesa" que van cantar en el primer bis. Les sis amb mocador al cap, ulleres de sol i a tope amb la coreografia. Després d'una hora i mitja de salts i crits, sempre queda lloc per fer broma i passar-s’ho bé com unes nenes.

Com elles diuen, aquest disc és tota una declaració d’intencions, amb el que volen ser la veu que trenqui aquells tabús que s’imposen. I dimecres passat ho van demostrar.