Pol Cruells i Ramon Aragall

La sala petita del Barts Club és, possiblement, un dels indrets més relaxats de Barcelona. Un racó vermell on el vi balla, daurat, dins la copa, de la mateixa manera que ho fan alguns dels presents: lleugers, descalços podríem dir, deixant fluir els seus cossos amb la música. Les finestres que mostren el Paral·lel de nit són l’únic que ens recorda que som dins una ciutat de ritmes accelerats, metros amunt i metros avall, vianants que miren el rellotge i turistes que miren la Sagrada Família. Però en aquesta sala, quan sona la música i la cervesa baixa coll avall, això ningú ho recorda.

Aquesta nit, la música és la de Pol Cruells i Ramon Aragall, que toquen en aquest mateix ordre, dins el marc del festival Guitar Bcn. Quan arribo, en Pol Cruells i la seva banda, que inclou noms coneguts en el panorama musical català, com ara el de Caïm Riba (als sintetitzadors) o el d’Albert Carbonell (guitarra), fan dansar el públic. Un públic molt intergeneracional. De fet, durant tot el concert, un nen petitó, fill d’algun dels músics, es mou a peu d’escenari i va tocant altaveus i cables, curiós, amb els ulls ben oberts.

Els músics es mouen tranquils per l’escenari i somriuen i canten i toquen i semblen gaudir realment del seu propi so. Un so, per cert, molt marcat pel timbre de la mandolina i de la veu agradable d’en Pol Cruells. La veritat és que tot l’ambient és molt agradable, familiar. Els músics toquen el seu darrer cd sencer, Astronauta de terrat  (Microscopi, 2015), respectant-ne l’ordre, excepte pel fet que toquen “Summer travel mates”, primera cançó del disc, com a darrer tema del concert. Es fa molt curt, però, el disc sencer. I abans que ho creguem ja sona música suau de fons, mentre la gent es fon en la conversa.

Aviat, però, torna la música en directe, que és per la qual som aquí aquesta nit. Pugen a l’escenari en Ramon Aragall i els seus companys, amics, millors amics, germans... No sé ben bé quina seria la paraula, però tinc la sensació que aquests cinc homes que tenim damunt l’escenari per fer-nos xalar tenen una mena de connexió molt forta, tan musicalment com personalment (m'atreviria a dir). El cas és que el grup sona realment bé, molt més potent en directe que en versió digital. De fet, comparar la versió en directe amb la versió enregistrada és parlar de dos mons diferents.

Toquen molts dels temes de l’únic cd que té el cantant, Perfil (Discmedi, 2015), deixant-se endur. Em sorprèn molt la manera que tenen els músics de deixar bategar els seus cossos, amb una música que parla de temes que entristeixen, però que té una força molt remarcable. Són músics potents, de contrastos, d’aquells que tanquen els ulls i perden completament el control sobre el seu cos. “Fràgil i ple de màgia” són paraules que em fan pensar en aquest Ramon Aragall que veig damunt de l’escenari: un Ramon que es sacseja a més no poder, un Ramon que canta i mira en un punt perdut entre el públic com cantant a algú molt concret, un Ramon que va bevent cervesa i fent bromes mentre toca la cançó, un Ramon que ens envia a la merda si no aplaudim fort. Potser una periodista no hauria de dir això.

I s’acaba. Després d’unes hores de cançó d’autor, de música alternativa, inclús d’un parell de versions de grups com Radiohead, el concert s’acaba. Amb “Un último adiós”, els músics s’acomiaden, i tanquen, així, un vespre molt ple d’emocions i sensacions, molt ple de música.