Xarim Aresté

La nit del divendres no podia començar millor: concert de Xarim Aresté i el Conjunt del Miracle a l’Auditori de Barcelona dins del marc del Festival Barnasants. Els 11 artistes se situen a l’escenari, la sala emmudeix, s’apaguen els llums i comença el concert! “Ben perplexa i transparent, està ferida i n'és conscient. No hi ha queixa, ja ho entén, i si plora és perquè ho sent. Jo l'abraço però no sé, si fracasso, què faré.” Als primers versos la seva veu inunda la sala i ens transporta a un ambient íntim, desenfadat i apassionant que no ens deixarà fins el final de la nit.

Després de la gran rebuda de “Jo t’estimo” i “Pensant en cercles” del seu últim disc, arriba el moment en què explica com Miquel Sospedra, el baixista del conjunt, ha fet un rentat de cara a un dels temes més rovellats: ni més ni menys que a "La gran onada", de Lladregots (Chesapik, 2013). La veritat és que aquesta nova versió del tema ha estat una genialitat. Desprèn vida i fa que els assistents no puguin evitar bellugar-se atrets per la peça.

Cada presentació, incís i tema és rebut pel públic amb grans aplaudiments, entusiasme i xiulets, que no defalleixen en cap moment. La sala plena de gom a gom i el públic entregat al llarg de tot el concert.

Recupera de nou un tema de Lladregots, “L’allau” que amb la percussió de José Carlos Cubas i el bateria Ermengol Mayol, aconsegueix crear un moment màgic. En Xarim aprofita l’ambient per explicar-nos amb franquesa el perquè del “Conjunt del Miracle”:“el miracle ve perquè és espontani, no ho havíem planejat, sinó hauria sigut impossible” –i afegeix– “jo no acostumo a pensar en gran, però mireu lo que hem fet”.

Orgullós del seu conjunt, fa una metàfora en què explica com la formació d’aquesta nit és espectacular, és com un avió que els permet volar, i és que amb aquesta unió, els projectes és pràcticament impossible que no funcionin. I entre el repertori de la nit ens descobreixen ni més ni menys que un tema nou, “La flor” acompanyat d’una subtil i delicada descripció que com d’altres abans, queden incompletes i obertes a la imaginació de la persona: “Parla d’estimar massa alguna cosa. A vegades estimem massa alguna cosa i ho podrim”. Les arrels filosòfiques-poètiques d’en Xarim Aresté van acompanyar-nos tota la vetllada, dotant-la de caràcter i diferenciant-la.

En arribar “Mentre tu dorms” l’ambient canvia per portar-nos una representació explosiva, intensa i expressiva. En definitiva, psicodèlica. El mateix Xarim abans d’iniciar-ne cap nota ja ens avança que més que una cançó aquest tema és un quadre psicòtic. El públic queda extasiat amb aquest canvi de rumb, i en Xarim ho aprofita per declarar en un to irònic que, tenint en compte la ubicació del concert, han escollit cançons tranquil·les.

Queda palès com aquest segon disc en solitari, La rosada, està ple de detalls, d’aventures i de paisatges, cadascuna diferent de l’anterior, però no per això menys atractives, ja que la frescor que ens transmet no es perd en cap ni un del temes del concert. A més a més, els 11 artistes comparteixen una connexió especial, una complicitat observable durant l’actuació, amb gestos i mirades quotidians que fan que no puguis desviar l’atenció de l’escenari i que amb cada tema et vegis transportat a una història diferent. Un clar exemple el vam trobar amb “La Santa Espina” que passava de l'orquestra al solista i viceversa amb gran facilitat. Més enllà de la precisió musical oferta als espectadors en Xarim es va assegurar que el seu públic no marxava havent escoltat tan sols el nou disc. Les intervencions entre tema i tema van ser perfectes, aquelles que el seu públic buscava en l’actuació, i que van remarcar el caràcter íntim i familiar que va protagonitzar el concert.

Cap al que sembla ser el final del concert, arriba el moment per “A l’univers li sua”, primer tema del nou disc. Una reivindicació de la importància que té per a ell la humanitat i totes les seves petiteses que cada dia es proclamen pels diversos canals de comunicació dels quals disposem.

L’actuació, però, no es podia acabar sense l’última cançó, el single “Oh Helena” que vesteix la portada de Joan Garau. Una senzilla i delicada historia necessària després de l’explosió de sensacions viscudes a l’Auditori. La segueix la presentació dels 11 artistes que formen el conjunt i la posterior salutació com a final. El públic no està preparat per marxar, encara té la mel als llavis, i no els ho posa fàcil.

Ni més ni menys que tres bisos van fer falta perquè el públic cedís en els aplaudiments i es decidís a abandonar la sala. Temps que permet gaudir de temes com “Fill de ministre” i “Bon vent”, que encara no havien sonat durant la nit, i que amb el seu efecte melós i sentimental ens van conduint fins a l’imminent adéu. Abans, però, va dedicar una cançó al seu “iaio” que fa uns anys que se’n va anar i que va tenir una vida lligada al món cinematogràfic. Però la nit no s’acaba fins que en solitari toca “Lleons marins” i posa el punt i final que serveix de cloenda per l’acte.

Una nit increïble de la mà de l’artista de Flix i “Conjunt del Miracle”. Com tants cops s’ha dit, potser té la influència dels vessaments químics d’Ercros al pantà de Flix, on de petit va beure, o potser no. Però el que és segur és que ara, com caigut a la marmita de la poció màgica, està escampant arreu la seva genialitat amb les seves cançons. Un segon disc on els detalls musicals construeixen una obra atrevida i molt diferent. L’estrena oficial d’aquest nou espectacle en viu ha sigut un èxit, i esperem que les properes localitats de Torelló i Lleida en gaudeixin tant o més.