La punta de l'iceberg

La veritat, aquests dies els mitjans de comunicació han parlat molt d’una de les malalties de la nostra societat: el masclisme. “Return of Kings” (aquestes trobades d’homes ultramasclistes que es volien reunir aquest passat dissabte) i el capítol de Salvados del diumenge són algunes de les notícies sobre masclisme de les quals més s’està parlant els últims dies. El cas és que no és per casualitat, sinó per periodicitat. Cada dia en trobem casos, per desgràcia. Al carrer, al metro, a casa i a tot arreu on som. I, a més, d’una forma molt subtil. Tant que, o no el veiem, o no el considerem masclisme.

Com deia, els assassinats o l’intent de reunió de grups d’homes ultramasclistes aquest dissabte passat són només alguns dels exemples més visibles, entre d’altres. No obstant això, només veiem la punta de l’iceberg, i així seguim fomentant una forma de veure el masclisme com un problema individual d’una persona, una persona (el masclista) que està malalta i ha de ser atesa. És molt més fàcil trobar una solució si només és un problema d’uns pocs malalts, no d’una societat sencera.

Prenent com exemple aquesta metàfora de l’iceberg, resulta fàcil deduir que el que és important és el treball de base, fondre tot aquest gel que no es veu i que és el pilar sobre el qual es sustenta el patriarcat. De formes de fer-ho, n'hi ha moltes. Segur que n'hem sentit exemples, i molts estan a la nostra mà. Són aquelles petites coses del nostre dia a dia que canvien realitats. Ni lleis ni hòsties. La millor forma de canviar el món la tenim al nostre abast, és l’acció directa. Per exemple, l’ús de llenguatge no sexista, plantejar-nos com ens relacionem amb qui ens envolta i amb el que vivim dia a dia... pensar globalment, actuar localment

En el meu cas, el meu dia a dia és la música. I d’ella, en trec una pregunta: Per què veiem tantes poques dones als escenaris? I remarco, als escenaris. Fa temps que em pregunto el motiu d’aquesta invisibilització de les dones en aquests espais. No és perquè n’hi hagi poques que toquin un instrument. I ho sé perquè tinc la sort de treballar, a banda de fent la meva feina a Ojo de Buen Cubero, donant classes de guitarra, on sempre he vist un ambient molt paritari. És més, em jugaria alguna cosa que he tingut més noies que no pas nois d’alumnes. En la meva experiència personal, descarto que l’argument sigui que les dones no vulguin fer música.

Crec que la raó va més enllà. El de l’escenari és un món molt potent, un catalitzador enorme per canviar consciències i fer germinar la llavor de les idees. I si no, mireu com ha ajudat Obrint Pas que casos com el de Guillem Agulló es coneguin. L’escenari és el lloc on pots fer arribar la teva veu molt fàcilment. Fent gaudir, cantar i ballar la gent, fas arribar el que vols dir fins a un lloc on sense la música seria complicat d’arribar. Imaginem-nos, aleshores, el poder que té una persona quan agafa un micròfon i una guitarra. I sabrem per què l’heteropatriarcat mai voldrà que una dona prengui aquest poder.

Fem, per tant, autocrítica. Reivindiquem la presència de dones a l’escenari. Per justícia, per aprenentatge, per solidaritat, per fer un món millor. Sense que demanin el poder, és seu, que el prenguin. Com diuen Mafalda: “No colaboro en tu canción, nene, soy el disco entero.”