Sota les cunetes

Diumenge passat l’Auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat va omplir-se per gaudir i cantar les versions dels himnes que han acompanyat catalans i espanyols durant la guerra civil, els anys de postguerra i la transició democràtica i que, encara avui, viuen en la memòria col·lectiva. Des de Lluís Lach, Ramon Muntaner i Joan Manuel Serrat a Raimon. Alfons Olmo dirigia un espectacle amb un missatge clar i fort, compromès amb la memòria de les víctimes de la dictadura franquista, dins del 21è festival de cançó d’autor BarnaSants.

L’espectacle començava en entrar a la sala, on retrats de víctimes descansaven sobre les parets i l’escenari. A un quart de vuit, la sala quedava muda per escoltar les paraules de Pere Camps, que presentava l’acte titulat “Sota les cunetes: justícia!” i deixava que Enric Puví, president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, llegís una carta per reclamar justícia i una llei de memòria històrica dignes. A continuació, un vídeo amb petits retalls d’entrevistes a víctimes i familiars de presos i afusellats introduïa les cançons que cantautors del panorama actual de la música en català versionarien amb l’acompanyament del director i tres músics.

L’escenari s’inaugurava musicalment amb Alfons Olmo i la seva versió de “Vou veri vou per no dormir”. Un públic emocionat, adult i conscient de la necessitat de no oblidar el terror i el dolor viscuts durant aquells foscos anys, seguien atents l’actuació. La primera a acompanyar el director va ser Montse Castellà, que amb la samarreta blava de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va captivar als espectadors amb la seva veu i va acabar exclamant “Lo riu és vida!”. La va seguir Rusó Sala, que amb una dolçor exquisida va interpretar “Cançó de bressol”, i va anar a seure junt amb Montse Castellà al final de l’escenari. Després va ser el torn de Joanjo Bosk, seguit de Meritxell Gené.

El públic va exclamar emocionat amb Montse Castellà i la versió de “Què volen aquesta gent” i va acabar alçant-se a entonar el “No passareu”, cantat apassionadament per Feliu Ventura, que feia la seva entrada a l’escenari amb Meritxell Gené. Només quedava per sortir Cesk Freixas, que va interpretar la cançó de Joan Isaac que condemna la mort de Salvador Puig Antich, “A Margalida”. A continuació, la versió de la cançó convertida en himne de Lluís Llach “L’estaca”, amb les veus de Joanjo i al final tots els cantautors van fer alçar per segona vegada un públic entregat i que cantava la tornada amb el puny alçat.

Després d’un últim fragment format d’entrevistes i la narració de la tercera part del text que feia de fil conductor de l’espectacle, va repetir Rusó Sala i la va seguir Alfons Olmo cantant una de les múltiples peces que va interpretar durant el vespre, sempre entregat i donant a l’actuació molta força amb gestos i moviment. El públic tornava a cantar quan Cesk Freixas entonava la sàtira “El burro i l’àguila” i, després dels agraïments del director, tots van unir-se a l’escenari per últim cop i van animar el públic que, entregat, va alçar-se una vegada més, a cantar el gran himne popular “Diguem no”.

L’espectacle acabava amb la mateixa cançó que havia començat i el públic, entusiasmat, va aixecar-se una vegada més a aplaudir els músics i cantautors després que el director tanqués un acte reivindicatiu i recordés que qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo.