Joan Miquel Oliver

Oliver. Sala Apolo amb cadires. Llumetes de colors. Atmosfera. Antònia Font és més que una banda. O bé, més ben dit, era més que una banda; perquè alguns no ho sabíem, però ha mort. Alguns incrèduls com jo crèiem que Joan Miquel Oliver era el bri d’esperança que ens quedava als fanàtics per veure de nou la ja extingida banda mallorquina, però no. I torno al principi. Dic que Antònia Font era més que una banda perquè és irrepetible. No sé massa si ho ha fet volent o no, però, en directe, en Joan Miquel Oliver no té res a veure amb Antònia Font, i als que anàvem al seu concert esperant escoltar un reducte d’Antònia Font se’ns va trasbalsar el món. Ens va tirar per terra tot el que creiem saber sobre ell, però amb una hora i mitja ens ho va fer entendre tot de nou.

Geni i figura, començava puntual enfundat en un quimono negre i unes sabates mig ortopèdiques també negres, ambdues coses esdevingudes el seu uniforme. Ell era el protagonista i ho sabia. Tampoc n’hi podia haver gaires més, ja que només venia acompanyat de dos músics: bateria i teclats; Xarli Oliver i Jaume Manresa respectivament. I per aquí comença el meu primer dubte: no falta un baix? Tot i les habilitats superbes del teclista a farcir els temes amb els acords més baixos, i acceptant que alguns temes sonaven extraordinàriament plens i sublims, fent justícia a l’estil barroc d’Oliver, d’altres sonaven mig buits, com si efectivament faltés quelcom. Val a dir, però, que tot i sonar així, semblava estudiat mil·limètricament perquè així fos, cosa que em debat entre si es tractava d’un error o d’una genialitat.

Altre cop, geni i figura. Quarta cançó: “Vinga que això ja arranca. Però abans: se’ns ha vessat un cubata per aquí al damunt... No sé si convindria passar una vileda”. I hi torna: es despenja la guitarra per primera vegada i “Inventari pis carrer Missió núm. 3, 2ª”, on fa un repàs de tot el que tenia al seu pis d’estudiants mentre llegeix la llista del revers d’una foto de George Clooney, la mateixa que moments posteriors converteix en avió de paper que propulsa contra el públic.

Joan Miquel Oliver en directe és una experiència inèdita. Algunes cançons sonaven fidels al disc a més no poder, mèrit; d’altres, però, a propòsit, no hi tenien res a veure. Les primeres, més semblants a melodies de pop jove americà i les segones, fetes amb ofici però amb deliri i farcides de sintetitzadors i una guitarra amb la distorsió per sobre de les seves possibilitats. Sonava increïblement genial. El concert avança. El bateria es prepara per tocar dos aerosols: “Un és un ambientador i l’altre no sé què putes és”. I no para: “Gràcies per venir, és una passada tocar aquí. Naltros flipam més que valtros”. I dóna permís i s’encén un focus que ataca directament a una bola de disco al centre de la sala, que omple l’Apolo de “Mil bilions en estrelletes”, que dóna el moment de zenit de la nit.

Dos bisos i pleguen decidits, saludant i agraint moltes coses a tothom. Antònia Font no tornarà, però crec que era l’únic que no ho sabia. Em fa l’efecte que el públic sabia que venia a apreciar una cosa ben diferent. Em sembla que tots tenien un paladar refinadíssim per saber apreciar el menú delicatessen del mallorquí, conjectura que corroboraven els infinits aplaudiments. I acabo: Oliver, geni i figura, altre cop. Mestre del costumisme, de l’oníric i del surrealisme, del surrealisme d’Oliver. Sobretot, geni.