Bedroom

Entre xiulets i aplaudiments d’unes primeres files plenes d’incondicionals, Bedroom puja a l’escenari de la Jazz Cava de Vic per encetar una nova gira. Al llarg de poc més d’una hora la banda encapçalada per l’olotí Albert Aromir transporta la petita cova vigatana per un seguit d’històries íntimes i amb personalitat que formen el tercer treball de la banda, després de quatre anys de silenci, Llum i Carn (Fohen, 2015).

Les lletres de Bedroom estan fetes per ser cantades a cau d’orella i així ho fa l’Albert, que amb una veu greu però dolça recorre peça a peça els racons més profunds de la seva ment i els explica, gairebé xiuxiuejant més que cantant, a través d’imatges mentals amb un toc oníric. Temes com la soledat, la nostàlgia i la naturalesa són recurrents i es reflecteixen en cançons com “Bosc salat” o “El tren fantasma”. La veu introspectiva de l’Albert es contrastada per els cors aguts de la Núria Muntaner des de la bateria, i molt de tant en tant, pels acompanyaments a cappella del baixista presentat com a “Zuma”, que acaben de donar color a les harmonies vocals.

Cada cançó és escoltada en silenci i acompanyada al final d’una forta ovació. Des de les primeres files es fan comentaris en veu alta que donen peu a l’intercanvi entre músics i oients. La Núria es presenta com a mestre de cerimònies de la banda, explica breus anècdotes i arrenca algunes rialles entre el públic. L’Albert s’encarrega de la part més personal. Dedica “Miralls de les nostres coves” a la seva filla Gala i “Un llamp des d’alta mar” al seu avi, dóna gràcies als assistents i presenta el nou guitarrista que els acompanya, el David, que fa el seu primer concert amb Bedroom. La seva guitarra omple les melodies d’efectes, arpegis subtils i petits solos que, juntament amb el baix d’en Zuma i la bateria de la Núria, porten les cançons a pics de potencia que es van intercalant amb els acords i veu solitaris de l’Albert.

És el públic el que genera un dels moments més entranyables d’aquest vespre de diumenge. Un cop acabat el repertori previst, i per petició popular, l’Albert torna a pujar a l’escenari i ell sol comença amb “Tarongeta negre”, una de les cançons que ha quedat fora del darrer treball de la banda. Des del públic l’acompanya la Núria que fa els cors totalment desvinculada de l’escenari i creant un moment íntim entre les dues veus que s’entrellacen i juguen com si estiguessin cantant al menjador de casa. A mitja interpretació el Zuma puja a l’escenari i acompanya la veu xiulant la melodia de la peça. La combinació dels tres elements acaba de relaxar al públic que satisfet aplaudeix aquesta cançó inèdita que arrodoneix un primer concert de gira proper i acollidor.