Joan Dausà

“Quanta gent d’aquí ve del Pallars? Quanta gent d’aquí ha fet mitja hora de camí per arribar-hi? I una hora? Quanta gent ha fet una hora i mitja? I quanta n’ha fet més?”

Quan Joan Dausà va comprovar que pràcticament la meitat dels assistents havia fet més d’una hora i mitja de camí es va mostrar molt sorprès i ho va agrair, sempre sense perdre aquell to àcid però romàntic que té a l’hora de parlar amb el públic. Un públic, per cert, que literalment no cabia a Lo Quiosc. Era divertit veure com famílies senceres, grans i petits, seien a terra en posicions dignes de contorsionista per poder presenciar el concert de la millor manera possible. A prop meu, unes dones d’uns 35 anys conversaven: “Des d’allà dins també es veu bé, no et pensis...” deia una tot assenyalant una part una mica més llunyana a l’escenari, i l’altra responia, somrient amb picardia, “Millor ens quedem aquí, no? Així ben bé el podrem palpar...”. Començava així, doncs, entre diàlegs baixets, a les 20.45 h de la tarda del diumenge 30 de juliol, l’última nit del Talarn Music Experience.

Abans de continuar, és important fer èmfasi en la bellesa i la màgia que desprenia el lloc. Lo Quiosc és un bar que està a sobre mateix de l’Embassament de Sant Antoni que, com si es tractés d’un petit mar flanquejat per penya-segats, acompanya gustós les veus dels cantants que, com Dausà, se citen de tant en tant a l’escenari del bar. A més, l’hora i el temps hi acompanyaven: era el vespre, algun núvol blanc i un vent amb caràcter. En algun moment de l’actuació, l’artista va fer broma amb els encarregats de producció en demanar “una mica de cel·lo” per enganxar les partitures o el setlist al piano. De fet, durant tot el vespre-nit Joan Dausà va mostrar una actitud divertida amb tothom, fins i tot amb el càmera Jose, que va ser l’únic que va aixecar la mà quan el cantant va preguntar si algú mai no havia sentit una cançó seva: “canto un pop molt festiu, ja veuràs” va deixar anar, simpàtic, el santfeliuenc.

La parròquia reia molt quan l’artista parlava entre cançó i cançó i, acte seguit, quan cantava, tot eren emocions i parelles d’enamorats abraçades i algunes cares tristes i d’altres esperançades. Joan Dausà va cantar i tocar (a l’escenari només ell i un piano) un bon repertori: “Quan tot dorm”, “També sóc jo”,“Teo va a l’escola”, “Truca’m”,“Que no s’acabi mai”,... Va ser en aquest punt quan va arribar un dels quatre moments més màgics del concert. Sí, sí, ara m’ha donat per fer un TOP 4 que trenca una mica l’harmonia de la crònica, què hi farem:

1. Dausà assegura que hi ha una dita japonesa que diu que “si cantes a un concert aquella cançó que està interpretant el cantant, seràs molt feliç tota la vida”. Aleshores, la majoria de la gent comença a entonar: “Que no s’acabi mai...”. “Un moment, hi ha un 1.2 de la dita japonesa que diu que si cantes molt molt fort, encara seràs més feliç”, el públic respon a la crida. “Ep, i si moveu el cap cap a una banda i cap a l’altra, encara més feliços”, aquí la gent ja no va demostrar tantes ànsies de felicitat, però Dausà tenia un altre as sota la màniga: “amics..., encara hi ha una última oportunitat. La dita japonesa diu que si us enganxeu al final, també podreu ser feliços” I “que no s’acabi mai” va sonar més fort que cap dels altres intents.
   
   
2. El cantant convida la Dafne, de només 3 anys, a pujar a l’escenari. La seva mare havia enviat un correu a Joan Dausà per explicar-li que la seva filla era tota una fan i que li encantaria cantar amb ell. Dit i fet, allà era ella, a punt de cantar “Tendresa”. Evidentment, la nena encara no entén que la cançó parla de la mort, però se la sap, li agrada. No obstant això, la vergonya va impedir que la Dafne pogués entonar cap nota, no va obrir la boca. La cançó, doncs, la va cantar en Joan que, en acabar, va dir: “Pots sentir algú que canta sense que canti”. És veritat, pèls de punta.
   
   
3. Dausà interpreta “La belleza”. Una cançó dedicada al cantant Luis Eduardo Aute. (El tema és tan bonic que el volia enllaçar directament al YouTube o a l’Spotify, però, potser perquè és tan bonic, no es pot ni trobar a la xarxa. Haureu d’anar a algun concert del Joan Dausà, però compte, que aquest any només us queda el de Ciutadella, ja que a l’Escala ja s’han venut totes les entrades i Nova York, Los Angeles, Toronto o Montreal queden una mica lluny).
   
   
4. “Jo mai mai”, és clar! S’ho va fer venir molt bé. Ja semblava que no la cantaria (entre milions de cometes) quan estava cantant la teòrica última cançó, en aquest moment, va dir “Va, si canteu amb mi, potser – potser – canto l’última”. La gent va riure i quan la va interpretar, ho va fer acompanyat de desenes de veus.

Abans de tocar la seva gran peça, va crear un moment molt divertit quan va fer pujar a l’escenari quatre voluntaris: la Diana, la Marta, la Laura i, sorpresa, el seu amic Ramon Mirabet, que havia actuat el dia abans al Talarn Music Experience. Entre tots cinc van cantar “Andrea”, una cançó que pertany a la banda sonora de Barcelona, nit d’hivern.

Per acabar, una barca, al bell mig de l’Embassament de Sant Antoni, va disparar tot un seguit de focs d’artifici, mentre en Joan Dausà instava el públic a quedar-s’hi una estona i fer una birra amb ell.

Encantador, però, Joan, recorda que molts venien des de molt lluny, que sigui sense alcohol.