Joan Dausà

La tendresa és al·lèrgica als adéus

Paula Ericsson

Una dona amb ulleres de muntura negres, cabell amb tons caoba, i mirada tendra, s’acosta a un acomodador del Palau de la Música: “Perdona, és que el meu fill tocarà amb la banda del Joan Dausà, i necessito dir-li que no hi ha ferrocarrils que tornin a casa. Podria entrar a avisar-lo, o com ho faig?”. L’home, que porta un pinganillo a l’orella dreta, la fa passar fins del camerino. Amb les entrades exhaurides, la sala comença a omplir-se d’assistents i flaixos mitja hora abans de l’espectacle, tot i que l’edifici ja n'és un en si mateix. Amb fum blau sobre el piano, Dausà apareix entre xiulets aguts, algun “eeeeeeeeeh”, i molts, molts aplaudiments, que sonen com gotes d’aigua en un sostre fràgil al bell mig d’una tempesta amazònica.

Mentre el cantant comença el concert amb “Quan soni la tendresa”, el públic va seguint les lletres, tot arrossegant les “esses” que sonen enmig de la cançó. El veritable protagonista de l’últim concert de Joan Dausà serà el públic, fet que ja anuncia el cantant al principi de l'espectacle, quan assenyala que les cançons estan fetes per ser compartides. Les butaques estan ocupades per persones d’arreu: Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, País Valencià, i els que han recorregut més de 300 km per venir avui aquí. Cal destacar que els que donaran més guerra seran els del segon pis, presidit principalment per gironins, que animaran l’Hèctor a demanar matrimoni públicament a la Natàlia, tot i sense conèixer ni la parella ni la seva història.

Seran la Sandra, que ha agraït al seu marit haver-la ajudat a superar el seu accident, o la Rosa, que es troba a cinquena fila de platea i que no se sap les cançons, o la Laura i la Carla, que han dedicat una cançó al seu millor amic, en Marc, que complia anys, les que pujaran a l’escenari per fer seu el concert durant més de 20 segons, sempre amb els ànims i les riallades del cantant. Ara bé, si algú s’ha quedat amb les llàgrimes, els cors, i les baves del públic, ha estat en Jan, un nen gran de 6 anys, fill d’uns amics de Dausà, que interpreta “Teo va a l’escola” amb una tendresa d’aquelles que no fan vomitar purpurina, sinó d’aquella tendresa palpable i real, de les que t’encongeixen.

Quan en Jan acaba, s’asseu al cantó dels seus pares, i canta les cançons de Barcelona nit d’estiu, Barcelona nit d’hivern, acompanya l’Alícia quan interpreta amb llenguatge de signes “Andrea, ya nada puede ser”, i també Sara Pi quan canta “Si ens veiessis” i “1979”, o el Cor Jove de Puig-Reig, que acompanyaran Dausà durant diverses cançons. Entre llums dels mòbils descoordinats, el cantant acaba la festa amb “Jo mai mai” i “No vull anar a dormir”, amb el públic dempeus, els sostre a punt de caure de tants aplaudiments i xiulets, i altre cop, amb aquella tendresa que ha tenyit el comiat d’un inevitable “fins ben aviat, Joan”.