Inadaptats

Inadaptats tornaven per un dia als escenaris i això era motiu més que de sobres per agafar el cotxe i marxar cap a Euskal Herria. Però per si això, per si sol, no fos ja prou reclam, només faltava acompanyar-ho de 85 concerts més per acabar-nos de decidir. L'Hatortxu Rock arribava a la 20a edició i ho celebrava amb una aposta sonada, amb quatre dies de festival i un cartell que feia mitja por. El bo i millor de l'escena basca -Berri Txarrak, Vendetta, Esne Beltza, Gatibu, Betagarri, Ken Zazpi, Lendakaris Muertos...-, s'unia a clàssics de tot l'Estat Espanyol -Amparanoia, Non Servium, Narco, Def Con Dos...- i grans noms dels Països Catalans -Txarango, Zoo, Kop, Riot Propaganda, Auxili, Lagrimas de Sangre...-.

No hi havia dubte, tocava marxar cap a Lakunza, un petit poble de Navarra, a tocar de la frontera amb Euskadi. Allà s'hi aplegaven milers de persones per gaudir del que, segons l'organització, era el festival solidari més gran que s'havia fet mai a Euskal Herria. Un festival en suport als presos bascos que era possible gràcies a gairebé 7.000 voluntaris. Per davant teníem quatre dies intensos, amb un moment que esperàvem amb especial emoció, el de tornar a sentir Inadaptats, que pujaven a l'escenari dissabte a mitjanit.

Les primeres files estaven inundades de fidels i de seguida teníem clar que no érem els únics que havíem vingut des de terres catalanes per tornar a sentir els de Vilafranca. Àlex Vendrell apareixia a l'escenari onejant una gran estelada i, igual que en el concert de retorn de fa una mica més de dos anys, obria foc amb "Motí, avalot". El públic esclatava. Ben aviat, ja no eren només les primeres files les que saltaven embogides. Han passat 12 anys des que Inadaptats van penjar les guitarres, però el públic no els ha oblidat. No els ha oblidat el públic català -que fa dos anys va omplir fins la bandera el pavelló de Vilafranca amb més de 5.000 persones- i sembla que tampoc els ha oblidat el públic basc.

Aquella nit, a diferència de fa dos anys, ens havíem de confirmar amb un concert curt, d'una hora escassa. Potser per això, la banda no ens donava treva. Ens passejava per la seva col·lecció d'himnes i proclames i aconseguia encabir en el poc temps de què disposaven, totes les seves facetes. Cantaven als redskins, a la lluita de classes i, evidentment, als presos. Cantaven també a Ovidi, amb una acurada selecció de clàssics que ens recordaven que el cantautor d'Alcoi tenia ànima punk, i sumaven, quan calia, secció de vents per reforçar un concert explosiu i cent per cent Inadaptats. El concert s'acabava i ho feia amb els dos grans himnes. "Canviarem la història" era corejada a ple pulmó i "Orgull de classe" posava el punt i final a un concert que, si més no de moment, sembla que serà irrepetible. Si mai s'hi repensen, els estarem esperant amb els braços oberts.

Obrint Pas també tornen (per uns minuts)

No eren els únics moments únics del festival, que ens havia deixat un munt d'actuacions irrepetibles, en forma de retorns i comiats. O les dues coses juntes. La nit abans, Hatortxu havia acomiadat Betagarri en un dels concerts més emotius del festival. Després de més de 20 anys de carrera, els de Vitòria ens deien adéu amb un concert on s'hi afegien, al tram final, Obrint Pas. Després de col·laborar amb els vitorians, Xavi Sarrià convidava a Miquel Gironès, Miquel Ramos i Xabi Arakama i ens regalaven un petit déjà-vu en forma de clàssics.

"Seguirem", "Som", "La flama", "No tingues por"... Per un moment, ens havíem oblidat que ja fa més de tres anys que els valencians van penjar les guitarres. Érem allà, enmig de milers de persones que saltaven embogides al ritme de la dolçaina, com ho havien fet uns anys abans quan el grup havia escollit l'Hatortxu per oferir-hi el seu últim concert a Euskal Herria. Teníem davant Obrint Pas, junts, com abans, i les emocions es desbordaven. Però aviat ens tocava despertar. Tornaven a sortir a l'escenari tots els músics de Betagarri i, conjuntament, ens deien adéu amb aquella versió de "L'estaca" amb què, ja fa anys, els bascos es va guanyar el cor de tots els catalans.

Podríem seguir repassant moments. Com l'apoteòsic concert de Zoo sota la calor sufocant de la carpa -plena com mai-, o l'actuació de Txarango a l'escenari principal en un dels últims concerts de la nit de dissabte. Podríem parlar de la força escènica d'Esne Beltza, del ple absolut de Berri Txarrak -que van demostrar ser un dels grups bascos més en forma del moment- o d'aquelles històriques bandes que semblen destinades a no morir mai - Soziedad Alkoholika ens podria servir d'exemple clar-. 85 concerts en quatre dies donen per molt, però segurament no ens quedarien línies per repassar-ho tot.