Txarango i Gertrudis

Txarango s’ha convertit en un fenomen absolutament multitudinari i sinònim d’èxit assegurat. El festival Sons del Món en va ser una prova més i el grup del Ripollès va penjar l’enèsim cartell d’entrades exhaurides de l’estiu. Cinc mil persones començaven a omplir la Ciutadella de Roses a ritme de Gertrudis, que estrenava la nit amb un públic cada vegada més animat.

“Aire” obria un concert que en la primera part tindria protagonisme d’Ara volo alt (PromoArts, 2016), el darrer disc de la banda. El públic, amb ganes de festa, s’apuntava a totes les coreografies picant de mans a ritme de la música, movent-se de banda a banda o asseient-se a terra per saltar encara més fort quan la melodia s’animés. Gertrudis havia aconseguit crear un clima favorable i abans de “Tan lluny de tu” agraïa a Txarango tota la feina que feien per portar la música arreu del món.

Les grans cançons del darrer treball van deixar pas a una segona part de concert més instrumental que seguia animant el públic. Els solos de bateria o violi, adornats amb confeti des de l’escenari, van portar el concert a la part final amb més temes icònics com “Ara vinc d’enlloc” o “Últim ball”. Abans de marxar, no podien faltar sobre l’escenari els grans protagonistes de la nit, Txarango, que pujaven a interpretar “Samarreta”, una cançó convertida en una reivindicació de la rumba catalana.

Després del final de concert de Gertrudis, l’espera es feia llarga abans de l’aparició de Txarango i alguns assistents es començaven a impacientar amb el pas dels minuts. Finalment, els del Ripollès apareixien entre una gran ovació després de mitja hora de pausa musical. Una bandera de Txarango a les primeres files i centenars de mòbils immortalitzant el moment donaven la benvinguda al grup més esperat de la nit.

La comunió amb el públic, més gran de l’habitual als concerts de Txarango, es va poder comprovar des de bon començament, amb els cinc mil assistents picant de mans i saltant a ritme de la música. El grup liderat per Alguer Miquel enllaçava temes un darrere l’altre sense pausa i el públic gaudia de cada un d’ells com si fos l’últim. Des de clàssics del primer disc com “En caravana” fins a hits de nova fornada com “Som foc”, tots els temes de la banda eren corejats i celebrats pel públic, que no volia que arribés el final d’una nit màgica.

Abans de “Quan tot s’enlaire”, amb tots els músics asseguts al davant de l’escenari, arribava la sorpresa de la nit. Alguer demanava als assistents que obrissin un passadís central i un pastís avançava des de la taula de so fins dalt l’escenari per celebrar el 27è aniversari de Jordi Barnola, trompetista del grup. El concert seguia i Gertrudis tornava a l’escenari per interpretar “Una lluna d’aigua”, una nova col·laboració entre dos grups que saben el que és cantar junts des del primer disc de Txarango, on els de la Garriga ja es van sumar al llarg viatge. Amb el públic ja completament entregat arribava el moment de tornar al primer disc amb “Volveremos” i fer una reivindicació social necessària amb “Obriu les portes”.

Una hora i mitja de concert. Comiat, foto final, música pels altaveus i el públic comença a desfilar. El concert semblava que havia acabat, peròTxarango sempre té un últim regal. Un regal per a tots els assistents i també per a tots aquells que no hi podien ser, tots aquells que arreu del món busquen refugi i una vida millor. Un regal, especialment, per als nens sahrauís que eren el concert i que es feia extensible a tot el poble del Sàhara. "Compta amb mi", perquè sempre es pot comptar amb Txarango.