Skatalà
Crec que això serà complicat. Força complicat. O potser no... Però això ja ho deixo a judici personal.
El que si que m’agradaria és donar alguns detalls per a contextualitzar les paraules posteriors d’aquest escrit: primer de tot, vaig néixer l’any 1996, així que quan Skatalà portaven gairebé 10 anys de carrera, jo acabava de venir al món, i encara em faltaven un bon grapat d’anys per començar tan sols a sentir o veure el seu nom per algun lloc.
Segon, aquest és el meu primer (i possiblement únic?) concert de Skatalà. I ho dic, perquè el poc judici que en podré treure o expressar és el d’algú que ha viscut aquest concert com quelcom icònic.
I tercer, és que vaig acabar anant al Barna'n’Roll per punyetera casualitat (però no per això sense entusiasme), quan a mitja tarda arriba un missatge pel grup de redactors de la revista demanant si algú podia substituir a la persona que havia d’anar-hi en primer lloc. Potser un detall poc important, però que no volia ometre.
Dit tot això, si hagués de resumir en poques paraules l'experiència viscuda aquest passat dissabte a Poble Espanyol, només puc dir que per a mi i els companys amb qui em vaig reunir allà, tots més o menys de la mateixa edat que un servidor, va ser una hora i mitja meravellosa. Meravellosa per haver tingut l’oportunitat de, finalment, gaudir d’una d’aquelles bandes que tothom sempre ens ha esmentat com a referents, com a pioners d’una escena que, en la meva humil opinió, a casa nostra mai ha tingut un reconeixement de l’escala que es mereix -possiblement això també ha estat un dels factors principals que l’ha mantingut amb una essència de puresa en actitud i públic que no es veu a qualsevol concert o festival- però que va començar a picar pedra per a moltes coses que han vingut a posteriori.
Perquè mentre nosaltres ballàvem per primera vegada les cançons que hem anat escoltant de refiló durant la nostra (encara molt propera) adolescència, pensant “ostia, les coses que ens hem perdut per haver arribat uns anys tard!”, entre el públic (d’una mitjana d’edat molt superior a la nostre, probablement rondant els 30-35) s’hi veien somriures d’alegria i nostàlgia, de gent que a diferència de nosaltres, va passar-se també l’adolescència així com tots els anys posteriors veient de veritat a Skatalà i vivint en primera persona l’essència que aquesta gent desprenen a l'actuar, sense manies ni filtres, amb una execució a la que se li noten els anys de maceració en barril i que, si més no per a algú com jo -que tot i anar-hi il·lusionat, també ho feia amb un punt d’escepticisme- no podria estar més content d’haver acceptat un encàrrec d’última hora que em va dur a veure de primera mà com encara hi ha “oldschool” preparada per donar guerra.
