El Tingladu

Deu anys fent poble i del poble

Mireia Gesa

El Tingladu fa deu anys i el cartell de luxe per aquesta edició demostra que a Vilanova i La Geltrú estan de festa. El lema d’aquest any “Les nostres mans, el nostre capital”, és una síntesi de la feina feta pels de Cal Pistraus, organitzadors del festival, des de la primera edició l’any 2008. Deu anys de recorregut, però no pas de canvi amb l’ideari principal: un espai públic i reivindicatiu on la música gratuïta en sigui el motor. Un espai on, a més, es dóna veu a la llengua catalana i els grups de música dels Països Catalans però que des de l’any passat, també aposta per grups internacionals, com Mala Rodríguez o els italians Talco.

El cap de setmana va començar amb les actuacions de Quimi Portet i Tomeu Penya, per tal de crear un públic heterogeni i no deixar de banda a cap generació. Amb els acords del mallorquí, la nit es va anar encenent i l’escenari va deixar pas a un públic més jove. Era l’hora del rock valencià de la mà dels Smoking Souls. El grup repetia per segon any consecutiu al Parc de Baix-a-mar, i tot i que els integrants van deixar-se la pell a la tarima interpretant cançons com "Fills de la nit", "Nòmades" i "Nit salvatge", no van acabar de connectar amb el públic.

Un públic impacient per cremar la nit amb el següent grup, els italians Talco, que estaven agraïts de poder participar en un festival de les característiques d’El Tingladu, on les seves cançons de temàtica anticapitalista i antifeixista van ser molt ben rebudes. Els venecians no van decebre en cap nota, i tot i que l’acústica no era gaire bona i la música es menjava les lletres en algunes estrofes, el públic va cantar i ballar al ritme de "Bella Ciao", "St. Pauli" i "Danza dell’Autonno Rosa" com si no hi hagués demà. Però amb una càrrega de globus, la beguda típica d’El Tingladu, encara quedaven algunes forces per encarar el concert més esperat de la nit, Zoo. El grup de Gandia va fer un repàs de l’últim disc, Raval (Propaganda pel fet!, 2017), amb cançons com "Ventiladors", "Impresentables", "Dilo en castellano" o "Ara estem sols". El punt final a la nit el va posar els assistents, quan van acabar d’embogir amb el so de "Corbelles" i "Vull", del disc Tempestes vénen del sud (Propaganda pel fet!, 2014).

I de la mà del temporal que dóna nom al grup, la jornada del diumenge va començar amb una hora de retard, i el concert d’El Diluvi es va veure retallat per força, per tal de no endarrerir gaire les següents actuacions. Amb un públic molt familiar, ple de criatures, els valencians no van acabar d’engegar la màquina que ja havien de cedir l’escenari a Aspencat. Tot i així, van intentar no decebre al seu públic més fidel i van interpretar "Paraules sense sentit", "Vells records", "Alegria" i "Tendresa insubmisa".

Semblava que la jornada de diumenge no acabava d’arrencar del tot, ja que després del retard causat per la pluja, Aspencat van tenir problemes tècnics que els van obligar a interrompre el concert, fet que van compensar amb la posada en escena de La història és nostra i gairebé dues hores de recopilatori del disc Tot és ara (Halley Records, 2015), Essència (Autoeditat, 2013) i algunes cançons mítiques com "Naixen primaveres", "L’herència" i "L’últim segon". Aspencat ens va regalar un concert emotiu, on hi havia lloc per la tristesa, ja que a l’octubre el grup s’acomiada dels escenaris durant un temps indefinit, i per la revolució, on més d’una vegada el públic cridava a l’uníson càntics d’independència.

La representació femenina de la nit arribava de la mà de la rapera Mala Rodríguez, que a banda de Joana Serrat, va ser l’única intèrpret dona del festival. Seguida d’Oques Grasses, encarregats de demanar per enèsima vegada al públic que es despullés i de tancar quatre dies de festival, juntament amb Miquel del Roig, tal com se l’enunciava irònicament al programa, “la sorpresa del festival”, ja que amb aquest era el setè any consecutiu que formava part del cartell.