Festival Era

Fotografia: Àlvar Vazquez

Dissabte 22 de juliol, 19:00. Agafo les claus del cotxe, miradeta al mirall i me n’hi vaig. El Festival Era m’espera. Mentre vaig fent camí cap al Mas Gascons de Llagostera vaig repassant algunes de les idees que he anat llegint aquests dies mentre em preparava per a la meva primera visita a aquest festival. Aquesta era una ocasió per a indagar en les meves habilitats com a explorador musical i era l’hora de demostrar de quina pasta estava fet.  

A la vegada que m’acredito repasso el cartell i algunes de les línies que hi ha escrites a la programació sobre cada grup. Estic ben perdut. Sembla que avui hi ha uns quants grups destacats i Manel evita que em senti totalment aliè a aquesta proposta musical. Definitivament, avui em toca posar-me la camisa del Coronel Tapioca i obrir-me pas per un escena totalment desconeguda.

Anímic acull la meva entrada al Festival. Mentre busco alguna ombreta que em permeti gaudir de l’actuació vaig anotant els trets característics del públic: els accessoris, tattoo’s, la roba, el maquillatge... Anoto la nova diadema de colors, imitació floral, que trobo mentre el batec d’Anímic em va assentant. Observo al meu voltant i descobreixo com la gent es deixa endur per les bases tecno i una remor de fons que et convida a endinsar-te en una sonoritat densa i fosca. És un vespre assolellat i lluent, però de l’escenari sembla que en vulgui néixer la nit, una nit sense lluna ni estels, ben fosca.

Seguidament, a l’escenari menut ens espera Cala Vento. Camino encara atordit per la marea ombrívola d’Anímic, desitjant que la guitarra i la bateria del duet empordanès em rescati i el seu rock salvatge no em decep. No necessiten més que uns segons per extreure’m del pou cap a un balanceig enèrgic i vibrant. Costa de creure que dos músics puguin transmetre tal descàrrega de força i intensitat.

En un contrast brutal, Cala Vento aconsegueix que el públic transiti de la dansa més introspectiva i ombrívola a l’esclat i la catarsi col·lectiva, plena de crits i salts d’un públic totalment entregat a l’encara curt repertori de la banda.    

Amb les pulsacions al màxim, Cala Vento abandona l’escenari deixant un públic entregat que, tot i haver-ho donat tot, es mobilitza amb rapidesa conscient que a l’escenari gran arriba un dels noms més destacats del cartell: Manel. Definitivament, l’ERA va de contrastos. Si el cor encara em bategava a mil a redoble de bateria, Manel enceta la seva actuació parsimoniós i sedant.

Jec a l’herba i opto per paladejar les lletres i històries dels barcelonins i per un moment, m’arribo a creure que m’hi quedaré tota la nit. Encara que els Manel no tardaran gaire estona a descobrir-se com un grans il·lusionistes, i rere aquest tel de serenor i tranquil·litat aniran desvetllant que són un grup capaç de moure el públic d’un a un altre estat com per art de màgia. Serà per la Serotonina o pels tímids però segurs moviments de maluc del seu cantant, però tota l’esplanada de l’escenari de l’ERA va acabar saltant i ballant deixant-se endur pel influx de les seves melodies. 

Manel s'acomiada i el meu cor diu que ja ha tingut prou emocions i contrastos per aquesta nit. No acabo de tenir gaire clar si estic fet per a la vida de l’explorador musical, mentre em decideixo, me’n vaig a demanar-me una canya.