Sense Sal

El Born és una part importantíssima de la història de la nostra ciutat i del nostre país. Entres i respires història per tots costats. Allà s'explica com van viure un setge a tota una ciutat, a tot un país. Una història conjugada en passat però que ha vegades també és conjuga en present i futur. Una història que sovint relata fets socials i polítics i que alguna volta, relata fets musicals. Suposo que era per això i no per cap altra cosa, que vaig entrar-hi preguntant-me, “És aquesta nit quan serem part de la història?”.

La conjunció va ser de present i futur (sobretot de futur) i el relat va ser musical. Els organitzadors ens tenien unes taules i cadires preparades per viure-ho amb més comoditat, amb una òptima il·luminació i una copa de vi amb el segell de qualitat de la nostra terra. Tot a punt per viure la presentació a Barcelona del nou treball dels Sense Sal. Només faltava la “mare foca”.

Entre el públic és respiraven ganes de que comencessin a sonar les notes d'aquesta decidida banda terrassenca que ha fet de la seva música una valenta aposta per innovar en un panorama musical on costa escoltar, sentir i viure propostes amb aquesta valentia. Tal és així que només van tardar dues cançons a fer que el públic s'alcés de les cadires per ballar i ballar, si cal, “fins que surti el sol”.

Surten a l'escenari i comencem a viure el nou disc en directe. Un directe que va més enllà de la pura interpretació de les cançons i dels moviments de sempre. Una connexió tan directe amb el públic que sembla que et diguin constantment “mira'm als ulls”. Fins hi tot, aquelles coses que s'acostumen a fer per interactuar amb el públic, porten el seu segell.

La seva música és com “constel·lacions” de diferents sonoritats que, barrejades, creen un àlbum i un directe per emmarcar. I no només cal destacar la barreja d'estils, també com els barregen (no és “fàcil” tocar un ska amb ukelele) i els viatges en el temps que et proposen les seves cançons.

Viatges en el temps? Doncs sí. Escoltant “La vall”, vaig viatjar a fins a la Miami d'Al Pacino fent de Scarface, dient “no t'esperaré” a tothom, movent l'esquelet (i el nas) de dreta a esquerra sense parar.

Avui en dia tenim un país on trobem a les festes majors músics d'una altíssima qualitat, potser com mai. És ben cert però que els programadors i programadores acaben apostant per uns grups i estils bastant reduïts, perquè saben que funcionaran. Potser aquest fet és el que fa que a mi, ara, la música que em diu “vine'm a buscar” sigui diferent a això que acostuma a sonar a tot arreu, malgrat m'encantin aquest grups i els segueixi gaudint com sempre. Però el cos també em diu “descansa” d'aquests concerts i viu més propostes noves i atrevides com la dels Sense Sal.

I per sort, “encara queden dies per viure” aquesta joia en directe. Per què l'art mai mor.