Mishima

"Podríem fer moltíssimes coses que no són res. Partint d'aquest principi tot és ara i res". Mishima han tornat a la carretera després d'uns anys d'aturada i ho han fet amb un disc més narratiu i directe, que pren per títol el fragment d'un poema de Joan Vinyoli. Citem David Carabén al taller artesanal de sastreria Sala, a Barcelona, per desgranar-lo amb calma.

S'ha dit que Ara i res és el disc més pop de Mishima.

Primer hauríem de tenir més o menys clar què vol dir ser més pop o menys. Jo crec que sí que té alguns elements que podrien fer pensar que ho és. Per una banda, és un disc molt més despullat en què les melodies estan més en primer terme, les lletres són més intel·ligibles que qualsevol altre que hem fet mai i també és més narratiu. És un disc més immediat en què en una sola escolta pots entendre molt més bé cap a on va i què vol i aquesta immediatesa sí que et permet pensar que és un disc més pop.

Hi havia una voluntat de simplificar?

En la trajectòria de qualsevol artista o qualsevol banda aquest és un lloc comú, però crec que és cert que, a mesura que vas consolidant les certeses o el que consideres que són les teves virtuts, les intentes despullar de tot allò que et sembla accessori, superficial o, fins i tot, que obstaculitza la perfecta lectura del que tu ets capaç de fer. Tendeixes sempre a presentar-ho tot d'una forma molt més despullada, neta i pura i vas aprofundint en el que consideres que són les teves troballes, i aquest disc n'és una bona prova.

Quines són aquestes troballes i aquestes certeses?

És molt més abstracte. Això és la manera que tenim de parlar davant la premsa. Aquestes són unes coses que no només decideixes tu, sinó que també decideix el teu públic. Per exemple el fet que les lletres hagin sigut tradicionalment molt valorades amb Mishima fa que intentem trobar una forma de gravar la veu principal de manera que les freqüències de la veu no es confonguin amb les freqüències d'una guitarra elèctrica.

Parlem d'aquestes lletres. Hi trobem un canvi d'imaginari.

No crec que hi hagi canvi d'imaginari, sinó que hi ha un compromís de ser més narratiu. Crec que prové del fet que al final de la gira de l'Ànsia que cura vam treure un llibre on recollia totes les lletres de la història de Mishima i això em va fer ser una mica més conscient del que havia fet fins ara. I no només això, sinó que aquest llibre va provocar una gira on no només recuperava cançons antigues de Mishima sinó que també retia homenatge al que jo considero que són els mestres que he tingut a l'hora d'escriure cançons. En aquelles versions que jo feia en català, vaig fer un esforç molt gran perquè el públic pogués gaudir de les cançons a la primera escolta. Això va fer que escrivís d'una manera molt més intel·ligible i molt més clara i és molt possible que per les cançons que he escrit després mantingués aquest xip posat. Vull que en una sola escolta ja hagis entès exactament en què consisteix la història.

Per tant, no canvia l'imaginari sinó la forma d'explicar-lo?

Exacte. M'he posat més narrador, que és una cosa de la que no en fugia, però tampoc és el que em sortia més natural. Sempre m'han agradat més els cantautors que no necessàriament narraven una escena, un relat o una història, sinó que jugaven amb imatges i aquestes imatges et feien intuir que al darrera hi havia una història. Per aquest disc, però, un cop havia adaptat aquests grans autors i per provar una cosa que jo havia fet poc vaig intentar explicar més històries, més records concrets, més episodis de la meva infantesa...

Com per exemple "Posa'm un gin, David".

Sí, és una cançó que explica una escena molt concreta, que són les reunions d'amics dels meus pares a casa d'ells i intentar evocar aquell ambient fa que em posi narratiu. Però en molts altres discos també he sigut narratiu. "En arribar la tardor" és una cançó narrativa; "No et fas el llit" és una cançó narrativa amb personatges que els succeeixen diferents circumstàncies. Narratiu m'hi he posat, però potser no d'una manera tant evident. Ara sí que hi ha més compromís per fer això i d'això sí que n'he sigut molt conscient. Volia ser més narratiu perquè és una cosa que no havia fet.

A "Posa'm un gin, David" t'adones que has arribat a l'edat que tenien els teus pares llavors. Aquest moment pesa molt?

Sí. La cançó es construeix una altra vegada sobre aquesta idea d'utilitzar l'alcohol com a pretext i com a metàfora. En aquest cas "Posa'm més gin, David" és perquè, en efecte, una senyora m'ho demanava quan jo feia els gintònics a les festes dels meus pares. Jo no havia tastat mai el gin i, per tant, evidentment et genera aquella curiositat de dir: 'si dels tres components del gintonic, el que em demanen és més ginebra, deu ser perquè allà hi ha alguna cosa interessant'. Al costat del gin tens tota una sèrie de temes d'interès per aquella gent: el Josep Pla, el Pallach, el Neeskens, la cançó... Són elements de l'època que quan ets un nen no tens ni idea de què són i intentes anar-ho resolent a mesura que et vas fent gran. Amb el pas del temps els coneixes tots, els tractes i te n'adones que tu tens la mateixa edat que tenien ells i que aquells misteris els has resolt però que potser la vida no només era això.

És la vegada que reflecteixes més el teu moment vital en un disc?

Tots són retrats no només del període pel que jo com a compositor estic passant, sinó que també són testimonis de l'estat de forma de la banda, de la manera que tenim de treballar i de l'evolució artística de la banda. Tota música enregistrada és una foto, tant artificial o tant espontània com es vulgui, però és una instantània del moment, no només de qui ha escrit les cançons sinó també de la banda i, molt probablement, del moment la època en què estiguem vivint.

"A mesura que vas consolidant les certeses o el que consideres que són les teves virtuts, les intentes despullar de tot allò que et sembla accessori i superficial"

 

Un altre tema clàssic de Mishima és l'amor, però aquesta vegada hi trobem un amor molt desmitificat.

Sí. Més que un tema de Mishima, l'amor és un tema de la música popular, és l'univers en el qual la cançó funciona. No es pot entendre la cançó popular sense una elaboració més o menys sofisticada del que és l'amor romàntic, ja sigui per defensar-lo, pedestalitzar-lo i fer creure a la gent que existeix o sigui per desmentir-lo. I en el cas de Mishima sempre hem jugat més amb aquesta segona tradició: la tradició de veure-li els límits, les petites mentides, les petites hipocresies i també les petites veritats. Aquest disc no n'és una excepció.

Si fem l'exercici d'anar deu anys enrere i escoltar-nos Set de tota la vida, però, hi trobem un amor més intens i visceral.

Era una actitud davant de la vida i, com a tal, l'amor hi va inclòs. Set de tota la vida està reclamant o està celebrant el fet de creure en el present i de què hi ha una cosa que no has esgotat. Si tens set vol dir que encara no estàs satisfet del tot. En canvi, Ara i res és una actitud completament diferent. Estàs aquí, però probablement no tens aquella set, aquella ànsia, aquella necessitat o aquella urgència. Tens una altra actitud davant la vida i això inclou l'amor.

Notes que aquella actitud ha desaparegut per complet?

No. Si fas un disc és perquè encara hi ha set i si parles de l'amor, encara que sigui per desmentir-lo, vol dir que d'alguna manera encara hi creus. Crec que els discos no es desmenteixen entre si sinó que acaben configurant un recorregut, el retrat d'una ànima o de moltes ànimes i d'una manera d'entendre la vida que, evidentment, va evolucionant.

Acceptar aquesta pèrdua d'intensitat a la vida, és complicat?

És la vida. Un dia et lleves creient en la teva capacitat de canviar el món i l'endemà dius 'perquè dimonis havia de canviar jo el món? Que el canviï un altre'. Crec que les dues actituds són igual de defensables, igual de bones i igual de positives, fins i tot. Són armes per sobreviure i armes per a reivindicar-te.

En certa manera, és l'anàlisi que proposes a "Una sola manera".

Sí, et passes la primera meitat de la vida intentant definir-te, saber qui ets, diferenciar-te de la resta dels teus companys, dels teus pares, dels teus amics i dels teus mestres, intentant trobar la teva pròpia veu i ho fas d'una manera molt sentida i de vegades fins i tot dramàtica. Però a partir d'un cert moment, potser quan ja l'has trobat o potser sense haver-la trobat del tot, dius 'escolta, tampoc tinc tanta necessitat de ser diferent dels altres o de ser tant jo'. Ara m'està molt bé adonar-me'n que hi ha moltes maneres de fer les coses i que no necessàriament és una. No estic en una fase en què jo m'he de construir i reivindicar.

Parlàvem d'unes lletres més directes i narratives, però cap al final hi trobem "El tobogan", que és una cançó que s'acosta més a la línia del que havíem sentit fins ara.

Sí, va més en la línia de construir una cançó a partir d'imatges, de metàfores. Però vaja, jo els atorgo el mateix valor. El tobogan és una manera de tornar a baixar cap a la teva infància i cap als teus capricis. Un músic sempre està barallant-se amb la societat en la que viu, en el sentit de reivindicar la part infantil que té, perquè sinó no et faries músic, et faries una altra cosa més seriosa i responsable. Saber que sempre tinc un tobogan o que sempre l'acabo trobant, té aquest component de tornar a la infància i tornar al nen que somia. Tornar al nen de "Posa'm un gin,David". Encara que sigui una cançó feta a partir d'imatges, per a mi és tant explicable o tant narrativa com les altres.

Acabes amb "Hasta que lo miras", on hi trobem algunes de les reflexions més personals del disc.

Sí, és un diari íntim de gravació i és una cançó que vam arribar a França tenint la idea però encara no teníem ni l'harmonia, ni la melodia, ni la lletra.

Planteges si fer cançons és només una excusa. Hi has trobat resposta?

Quan des de fa molts anys estàs escrivint cançons, tens aquella sensació que és una disciplina molt peculiar. És una mica de llunàtic. Vas pel carrer i moltes vegades estàs taral·lejant de forma obsessiva el que encara no és una cançó, el que és només una melodia que et sembla molt suggerent. Poc a poc, a mesura que va baixant a la boca, es va convertint en paraules. És una forma de parlar sol i de somiar despert. Té aquest component de boig que queda desmentit si acabes escrivint la cançó. Si no la compons i només et dediques a taral·lejar cançons que no existeixen, només és un estat de bogeria.

"Si parles de l'amor, encara que sigui per desmentir-lo, vol dir que d'alguna manera encara hi creus"