Frans Cuspinera
Quan penses a Calella, et ve al cap la platja, aquella barqueta a la sorra, vora les onades, els fanalets que pengen durant tot l’estiu, la gent al carrer i, sobretot, les havaneres. No estàvem allà, i per la platja hi havia més d’una parada de metro de la L4 fins a Bogatell, però divendres al CAT, la sensació era la mateixa.
Entre els carrerons de la Vila de Gràcia, Frans Cuspinera i un seguit de músic brillants, presentaven el primer àlbum Garoina (Picap, 2017). A les nou, la sala ja quasi plena, fosca i només uns focus blancs la il·luminaven.
Lents entraven a l’escenari i mentre el públic picava de mans s’anaven situant tots sis, i amb quatre cops de baquetes començaven amb "Cargol de Mar", seguida d’una dedicada a l’amor que sent pel seu gos, el seu company de vida, "L’aire arrossegarà".
Continuava la nit amb una breu presentació, de les històries, o cançons, i els següents temes com "Árbol torcido" o "L’aixar", sobre somnis i una vida a una casa modesta al costat del mar.
El concert, familiar, entre amics i curiosos que s’apropaven per escoltar aquest nou músic per nosaltres, no tant per l’àlbum, algunes compostes fa uns quatre anys ja. La primera col·laboració de la nit va ser amb Anna d'Ivori, interpretant "Mai sabràs", mirades entre ells, veus fortes, es complementaven un i altre captivant al públic, que tot i ser de totes les edats, gaudia per igual.
Endinsats ja a aquella Calella autèntica, la que queda durant l’hivern, focus blancs, blaus i una llum tènue. La melodia i el conjunt de tots els integrants i la veu d’en Frans, clara i forta, lletres que transmetien, pures, de vivències, cada acord i paraula, una autobiografia cantada. Cançons que “acaben parlant del mateix, amb diferents paraules”. Històries, també d’amics, com "Siempre contigo" i d’altres versions escoltades al metro o tan clàssiques com "Amapola".
Música que ha de ser senzilla o això ho semblava, tot i la barreja d’instruments i integrants conformats per: Nico Cannet a la guitarra, Nito Sanchez a la bateria, Adrià Baiges a la guitarra clàssica, Àlex Rodríguez al violoncel, José Borjas al contrabaix i a la veu i teclat en Frans.
Arribava la següent amb Antoni Mass que, d’entre el públic, pujava per cantar "Mariner terra endins". Amb "Jo sóc d’un paisatge", cançó guanyadora del Premi Carles Sabater, se sumava fins i tot el més tímid per cantar al ritme i conèixer així la terra i la mar salada de les cales i racons d’aquella ciutat: Calella. I "Garoina", que dóna nom al primer, però seguir que de molts àlbums.
Ens trobàvem al final del concert, amb "Estàs aquí per ser feliç", tancant amb un tema que resumia el que tractaven d’aconseguir, transmetre la senzillesa i simplicitat de la vida, amb una naturalitat i complicitat entre ells com amb el públic i amb cada lletra i acord que estava col·locat al lloc perfecte.
Potser la música si és això, simple, si la fas amb passió i potser, com a "Cargol de mar": “les millors històries d’amor són les que no acaben del tot”, igual que aquest passeig en barca, que tot just ha començat avui al Tradicionarius i que segur que ens tornarem a trobar de nou, pel camí mar endins.
