La Pegatina i Manu Chao
"La Pegatina en concert a la Sala Salamandra 2", deia el cartell. Eren altes hores de la matinada i vam haver d'acostar-nos-hi a mirar-lo dos cops abans d'acceptar-ho. Malgrat que tots seguíem el grup a les xarxes socials, cap de nosaltres havia vist res sobre aquest concert, i això en un grup tan actiu era força estrany. "Que no sigui un acústic", va dir algú. Però no, tot feia pensar que es tractava d'un concert més de la gira dels de Montcada i Reixac. Un concert mig secret d'un grup que ens agradava a la nostra sala de capçalera. Cinc minuts més tard ja teníem les entrades.
Arribat el vespre del dimarts 27 se'ns feia estrany anar cap a la Sala Salamandra de dia i sense portar cap bossa amb ampolles, gots i gel al maleter. Vint segons després de posar-nos a la cua, mentre fèiem apostes per si ja hauria començat el concert o no, el noi que teníem davant ens va treure de dubtes: "La Pegatina comença a les onze, ara toca Manu Chao, un concert sorpresa". I tan sorpresa! Quin bon negoci havíem fet fixant-nos en aquell cartell solitari a la porta de la sala. Més contents que feia un minut vam entrar a una Sala Salamandra 2 on no hi cabia ni una agulla. Veure un concert clandestí d’una de les figures més importants del mestissatge mundial bé s'ho valia. Al mirar cap a l’escenari cridava l'atenció, però, que el cantant francès i el seu inseparable guitarrista Madjid Fahem, ocupaven els extrems de l'escenari, cedint bona part del protagonisme a tres músics que desconeixíem. L'endemà, la pàgina de Facebook de Manu Chao ens explicava que es tractava de Mauro, Pluma i Dani Lança, i que tots ells formaven el camaleònic grup La Gorda Eleonor. Camaleònic perquè, sota aquest nom, un servidor ja ha vist tres concerts amb tres formacions de músics diferents. Aquest cop es tractava del directe més acústic i reposat, amb guitarres espanyoles i un caixó com a protagonistes. El repertori del concert va anar d'acord amb aquella distribució i van ser comptats els clàssics del músic francès que van sonar. La tria de les cançons es va centrar en els seus últims singles, com “No solo en China hay futuro”, intercalats amb temes dels altres músics. La temperatura de la sala no va deixar de pujar amb cada cançó fins que, després d’una gran ovació, La Gorda Eleonor es va acomiadar i va deixar pas a La Pegatina.
El crit d’Adrià Salas, “Això és una festa”, i la melodia de trompeta de “El Gat Rumberu” van ser la declaració d’intencions que donava el tret de sortida a l’espectacle. A partir d’aquells primers segons de concert, l’espectacle va agafar un ritme frenètic que durant més de dues hores no va donar ni un moment de descans als assistents. A les cares dels músics es veia que aquest concert era per passar-s’ho bé i disfrutar, sense els nervis dels grans escenaris i tocant a casa, s’havia d’aprofitar. Com si el públic hagués estat l’encarregat d’escriure el setlist del concert, els grans èxits de la banda van anar apareixent sense treva un darrere l’altre. “Olivia”, “Sueños de sirena”, “Y se fue”, “Miranda” o “Sun Bay” van convertir la Sala Salamandra 2 en una curiosa barreja entre un karaoke i una pista de ball. El directe és el punt fort de La Pegatina i el grup n’és conscient. Cada segon de l’escenificació del concert està estudiat al detall: interacció amb el públic, discursos entre cançó i cançó, coreografies, moviments per l’escenari, etc. Musicalment, el mateix. No hi ha lloc pel silenci en gairebé cap moment de l’actuació i el directe s’entén com un conjunt i no només una successió de cançons, com fan altres grups. A totes aquestes característiques que han convertit La Pegatina en el gran grup festiu de Catalunya, s’hi ha incorporat un nou element. És de Lleida i té noms i cognoms, Miki Florensa. El guitarrista, provinent del grup de ponent Mondo Loco, ha aportat un punt de genialitat i virtuosisme que fins al moment la banda no havia explotat. Florensa té la capacitat de trobar el so i l’acompanyament perfecte per a cada cançó, combinant-ho amb una tècnica excepcional. La seva joventut contrasta amb una posada en escena digna d’un gat vell dels escenaris. Sens dubte, un dels músics amb més projecció del país.
El concert avançava sense baixar de la sisena marxa fins que el cantant, Adrià Salas, va convidar a pujar a l’escenari membres de la plataforma Stop Mare Mortum. Una roda d'acords de guitarra va acompanyar el discurs dels activistes que, per mitjà de casos reals de refugiats, van fer emmudir la sala i van interpel·lar amb aquesta crua realitat totes les persones que l’omplíem. Després d'uns minuts tan necessaris com impactants, els membres de l’organització van agrair al grup el seu gest solidari i van abandonar l’escenari. La Pegatina és sinònim de festa i alegria, i, a diferència d’altres grups dels Països Catalans, no ho és de missatges polítics i combatius. Aquest fet sovint els ha comportat crítiques per part dels sectors més polititzats de la música catalana, però tot i així, la banda no només no hi ha renunciat mai, sinó que ha fet d’aquesta característica el seu tret diferencial. Sense intenció de justificar ni contradir aquesta posició, és de justícia matisar que, en aquest cas, encara que les lletres de La Pegatina no siguin reivindicatives, donar el 75% dels guanys del concert a una plataforma com Stop Mare Mortum sí que és fer política. Així que si algun d’aquests crítics es lleva un matí de diumenge amb ganes d’escoltar “El Curandero”, jo crec que amb l’excusa d’aquest concert, una escoltadeta d’amagat se la pot permetre. L’espectacle va continuar amb el bombo a negres i la guitarra a contratemps sonant sense descans, un altre tret marca de la casa. És en bona part gràcies a aquesta combinació rítmica tan simple i efectiva que, des de fa anys, el grup aconsegueix fer moure vergonyosos i poc balladors d'arreu del món.
Èxits dels últims treballs i fragments de cançons d'altres grups com "Que te den" o "Quizás, quizás, quizás" van anar intercalant-se amb temes del seu primer disc, "Al carrer", que aquest any celebra el seu desè aniversari. "Sueños de sirena" o "Je ne t'aime pas" van servir com a homenatge als inicis del grup en aquesta històrica sala de l’Hospitalet de Llobregat. El record estava més que justificat, ja que Salamandra 2 serà enderrocada durant els propers mesos a causa d’un pla urbanístic. Això feia que a la sala s’hi respirés un sentiment de nostàlgia, i és que costa dir adéu a un lloc on hi has viscut tantes nits de glòria. També costa de dir adéu perquè ara els amants de la música alternativa i de no haver-nos de posar camisa i sabates per entrar als llocs, quedem orfes d’un espai així a prop de casa. Adrià Salas, entre cançó i cançó, explicava al públic poc abans d’acabar el concert: “aquesta sala ens va donar suport quan començàvem i ara som nosaltres els que us el tornem amb aquest concert de comiat”.
Amb un final igual d’apoteòsic i enèrgic que la resta del concert, en què el guitarrista Rubén Sierra va aprofitar per llançar-se i volar per damunt del públic, va acabar aquest homenatge de més de dues hores al nostre lloc preferit de l’Hospitalet. Salamandra 2 tanca les seves portes, però aquell dimarts, abans de l’enderrocament, La Pegatina es va emportar una mica de l’alegria que guarda aquest racó per seguir-la repartint arreu del món amb la seva música.
