Embassa't

Són dos quarts de set de la tarda de divendres, cau un sol de justícia i davant l’escenari principal del recinte de Can Marcet de Sabadell encara no hi ha pràcticament ningú quan els Chet comencen a tocar. Música pop folk amb lletres que evoquen un passat feliç mentre somien en un futur esperançador i que serveixen de reflex perfecte de la situació actual del festival.

Enguany fa vuit anys del primer Embassa’t, nou edicions en les quals el festival sabadellenc s’ha fet un lloc entre el panorama del pop independent vallesà i de la resta del país i es nota una sensació de final d’etapa. L’any que ve el festival vol arribar a la seva consolidació definitiva amb la celebració de la desena edició. Per visualitzar-ho hi haurà un canvi de localització que encara no s’ha determinat, tot i que molts apunten que seria el moment ideal per tornar a La Bassa de Sant Oleguer, piscina municipal gegant de la ciutat a la qual el festival deu el seu nom i la seva ubicació original.

Quan acaba el primer concert, el públic, que ja ha començat a arribar, es desplaça a l’escenari Yeearphone, una mena de barraca de platja situada davant de la gespa de la piscina. Toquen en acústic Estúpida Erikah, els infants corren amunt i avall i els joves i els adults escolten assegut o estirats a l’herba. Més pop folk, en aquest cas cançons intimistes i costumistes cantades pràcticament en veu baixa, però que de cop i volta cobren una dimensió més èpica i perduradora cada vegada Lluís Bòria alça la veu. En certs fragments de les cançons el grup recorda més al country nord-americà que al pop català.

Finalitza el concert i el públic, ja molt nombrós, es torna a moure cap a l’escenari gran on actua Pantaleó. Després d’una breu fallada tècnica just a l’inici del concert, la banda va apujant el ritme de l’actuació de forma gradual. Comencen interpretant cançons del primer disc, Reina Victòria (Música Global, 2015), en un format pràcticament de pop acústic, però a partir de “Faquir” muten cap a un rock enèrgic amb el qual toquen les cançons del segon disc, L’apartament (Petits Miracles, 2017). Quan acaben amb “Yhumi” la majoria dels assistents està cantant i ballant. Tot seguit, Els Neleonard mostren la seva proposta de pop-rock lleuger i alegre a un escenari petit més que atapeït mentre es pon el sol i el públic agafa forces per la segona part de la jornada.

Ja sota la llum de la lluna, un Albert Pla disfressat de pallasso sense nas vermell surt a l’escenari principal amb ganes de demostrar que està en el moment més dolç de la seva carrera. El cantant recupera els seus clàssics més humorístics i irreverents afegint-los una dosi molt festiva i teatral adquirida del seu últim espectacle amb Tortell Poltrona. El domini que té sobre l’escenari és tan desmesurat que es pot permetre aturar les cançons per gastar bromes a tort i a dret, fet que provoca les rialles hilarants d’un públic decidit a passar-s’ho tant o més bé que el cantant. Menció a part al guitarrista que l’acompanya, Diego Cortés, que a mig concert es marca un solo estratosfèric que deixa el públic embadalit.

El festival continua amb l’electrònica de Museless, sobrenom de la barcelonina Laura Llompart, i els ritmes africans de Zulu Zulu. Arribats a aquest punt, la majoria d’assistents superen els vint-i-cinc anys i la jornada acaba amb els PDs de la mítica i desapareguda discoteca Blas de la Zona Hermètica que els recorda aquelles nits de quan en tenien poc més de divuit.

Mentre la música de Blas Session segueix sonant, entremig dels dos escenaris hi ha una taula amb una urna plena de paperetes que contenen el nom de tots els intèrprets que han actuat al festival al llarg de totes les seves edicions i on els assistents han pogut votar els nou solistes o conjunts que voldrien escoltar l’any que ve. El Petit de Cal Eril, Sense Sal, Judit Neddermann... Només cal donar-hi un cop d’ull per adonar-se que alguns dels artistes que hi figuren eren completament desconeguts quan van actuar a l’Embassa’t i ara són referents del pop fet a casa nostra. Tot un èxit tenint en compte que fins ara ha estat un festival de petit format. L’únic dubte que queda per resoldre és què succeirà a partir de la pròxima edició...