Pi de la Serra
Una trentena de persones esperen assegudes davant el petit escenari d’una sala acollidora, càlida, quasi íntima. Cerveses i algun còctel acompanyen l’avantsala del concert que Quico Pi de la Serra ha preparat la nit del divendres al Nota79 del barri barceloní de Gràcia. Nostàlgics de la Nova Cançó, seguidors d’ara i de sempre, i un parell de cares joves que destaquen entre el públic reben amb tímids aplaudiments els seus inseparables músics: Joan Pau Cumellas, a l’harmònica, i Amadeu Casas, a la guitarra. Entre els dos seurà el cantautor que, després d’una breu salutació, comença el seu recital amb la força que es desprèn d’algú que mai ha deixat de gaudir del seu ofici.
El primer tema, un clam contra el racisme, deixa entreveure la complicitat entre els tres protagonistes de la vetllada. El públic ho nota, les cames comencen a moure’s al ritme de la música i el “Hey Hey Baby” de Bill Broonzy es desfà dels tímids aplaudiments per donar pas a enèrgics moviments de cap i xiulets apassionats. Les melodies de sempre i les cançons dels seus discos més recents van encadenant-se entre versions de blues: a l’autoretrat irònic dels seus pensaments que es desprèn de “El meu cervell”, el segueix un homenatge a l’expresident uruguaià José Mujica per legalitzar la marihuana en la seva lluita contra el narcotràfic, amb una revisió del tema “Maria Joanna”.
Pi de la Serra sembla trobar-se entre amics. Parla d’ell, la seva música i el seu passat, d’amistats i referents com Paolo Conte, un dels cantautors italians més influents de l’escena blues, que l’evoca a una de les seves innumerables vetllades de joventut escoltant Jazz al Jamboree de Barcelona. Ritmes, moments i emocions que es resumeixen en la seva millor versió de “Sota els astres del Jazz”.
Passa les pàgines del seu repertori i s’atura a “L’home del carrer”, un tema obligatori a tots els seus concerts. Tot seguit, anuncia “L’escola de Ribera”, de l’Ovidi Montllor. El recorda amb carinyo i enyorança, no perquè fos un dels seus millors amics; sinó perquè -diu- era “un artista total, un fabricant de cançons increïble”. L’Ovidi sempre l’acompanya, en totes i cadascuna de les seves representacions; aquest cop amb una “cançó premonitòria” de com l’exministre de Rajoy, Jose Ignacio Wert, “destrossaria l’ensenyament”.
Un regal sublim per a l’oïda al que segueix “Em And My Chauffeur” de Memphis Minnie, una altra de les seves grans influències. I, de sobte, un viatge en el temps transporta el públic a una de les darreres cançons escrites pel cantautor (“Quan un es torna gran”), que veu passar els anys amb la visió desenfadada i irònica que sempre l’ha caracteritzat. Continua la vetllada “recordant Chet Atkins” i entonant “Inventari”, de la que adapta l’últim vers (“volem que ens deixin estar”) per fer una crida al dret a decidir: “Volem que ens deixin votar”, coreja a un públic ja del tot ensimismat.
Les dues hores d’espectacle s’apropen al final amb la cançó d’amor “Flor de Clavell”, la reivindicativa “Merda” o “S’ha de parlar per més dir”. Tothom troba a faltar alguna cosa i només cal que convidi el públic a participar perquè es caldegin els ànims: la sala -que ja esperava la cançó- entona alhora “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”; a cada vers amb més força que l’anterior. El cantautor s’aixeca per recitar una estrofa nova, dedicada al procés d’independència que viu actualment Catalunya. Vol acabar amb el tema que més l’identifica -Jo sóc Francesc Francesc Pi de la Serra-, gravat fa ja uns quants anys amb el compositor i guitarrista belga, René Thomas, a pocs metres de la sala on ara el recorda. Tot seguit, en una reivindicació de les arts envers la cultura, canta la que diu que serà l’última - “La Cultura”- però no ho és.
Entre aplaudiments, els músics i ell mateix marxen de l’escenari; que segueix rebent -tot i que buit- les demandes dels assistents esperant que es torni a omplir. Surt ell sol, canta Blaus i, en acabar, es produeix aquell moment d’emoció i tendresa en que cantant i públic saben que han de marxar però encara es quedarien una mica més.
