Pantaleó

Fa poc més d'un any que Pantaleó es presentaven amb 'Reina Victòria' (Música Global, 2015), però la banda terrassenca ja ha tret a la llum el seu segon volum, 'L'apartament' (Música Global, 2017), un disc més pensat per al directe on reforcen el concepte de banda de pop. Gerard de Pablo, líder de la formació, ens rep al local d'assaig del grup per parlar-ne amb calma.

Ja des de la portada queda clar que és un disc molt més colorista i lluminós.

Pel que fa a sonoritats, potser ens hem enfosquit una mica, però pel que fa a cançons sí que és un disc molt vitalista, molt positiu i molt enèrgic. En general, el color ve donat per la consistència de la banda, que ja ve definida del Reina Victòria. Amb aquest segon disc s'arrodoneix molt més la sonoritat i el que volem anar a buscar, sobretot a l'escenari.

En alguna entrevista has explicat que el disc va sortir a partir de la cançó que li dona nom, "L'apartament". Com va anar aquest procés?

Tot just començàvem a girar el Reina Victòria -de fet, estàvem al primer concert de la gira-, i ja havíem creat "L'apartament". Ens va agafar en un moment delicat perquè tot just estàvem començant a presentar el primer disc i ja teníem a la cartera "L'apartament", que ens havia sorprès a tots molt gratament, però que era una sonoritat i una perspectiva de disc que s'allunyava bastant del Reina Victòria, per no dir molt. I això ens va inspirar a crear tota la resta de cançons, sobretot pel que fa a sintetitzadors i pianos.

Què és el que fa que, just després de Reina Victòria, de sobte, surti una cançó tan diferent?

El que va canviar, a part del procés, que va ser compartit amb la banda, és que ens va envestir. Va ser una cançó que es va crear gairebé sola. Va sorgir aquest bolet, que ens va sorprendre a tots amb una sonoritat que ens inspirava. No va ser una qüestió premeditada o una cançó molt estudiada i mesurada sinó que va funcionar molt sola. Fins i tot, a l'hora d'enregistrar-la a l'estudi, qualsevol modificació de l'original era un error i tirava enrere la cançó. Va ser l'última cançó del disc que vaig cantar perquè estava realment acollonit, no sabia ben bé com afrontar-la.

Deu passar poques vegades això que una cançó surti amb aquesta naturalitat.

Sí, molt poques vegades et sorprèn així una cançó, d'una manera tan orgànica. Això quan passa s'ha d'aprofitar i, de fet, ho hem aprofitat vestint tota la resta de cançons al voltant de "L'apartament".

Amb aquest segon disc, Pantaleó deixa de ser definitivament un projecte personal per convertir-se en una banda?

Sí, totalment. Ara és un grup, és una banda, i en aquest disc s'explica molt bé. I segurament s'apropa més al directe. El Reina Victòria va ser un punt de partida amb què treballar durant el directe i el directe va ser el que va crear la sonoritat que ara mateix som.

Tot el procés de creació del disc, per tant, es va fer pensant en el directe?

Sí, vam preparar el disc amb aquestes ànsies de tocar. Vam fer les cançons des de l'escenari.

"L'apartament és un disc molt vitalista, molt positiu i molt enèrgic"

El disc comença amb "L'apartament" i les cançons més coloristes i acaba amb "Pardals", que potser és la cançó més íntima. Hi ha alguna intencionalitat darrere d'aquest recorregut?

El sentit del tracklist és trobar aquest caminar orgànic entre peça i peça sense topar d'una manera agressiva contra una cançó, ja sigui per personalitat, per estètica o per estil. Com que tenim un discurs de vegades un pel eclèctic, el tracklist el planteges molt fredament. No hi ha un discurs entre cançó i cançó, simplement són temes diferents i el que et porta d'un a l'altre és la sonoritat o l'estètica. El tema de "Pardals" per concloure el disc, a part de tancar molt bé el recorregut de l'àlbum, també ve a explicar una mica la nostra situació personal. Tenim famílies i aquesta és una cançó de bressol per als nostres fills.

Desvincular les cançons de la pròpia vida personal és impossible?

No, jo crec que hi ha infinites possibilitats i no em plantejo tancar-me en cap línia de treball. Crec que cada cançó té el seu univers particular amb què pots jugar i pots donar forma de la manera que més et convingui. Encara que sigui inventant-te una història com amb "Yhumi", que és un conte, o a partir de sensacions o vivències més personals del dia a dia que formin part de les nostres vides. Potser aquesta segona és amb la que moltes vegades aconsegueixes arribar d'una manera més propera al públic però, per exemple, "Yhumi" és una cançó que va arribar molt amb el primer disc i amb què la gent s'hi sent identificada. No entenc per què, però s'hi sent identificada. És una història oberta que cadascú es pot fer seva.

Moltes de les cançons tenen un punt críptic. Hi ha la voluntat de mantenir un cert misteri al voltant de les lletres?

Això jo crec que ve donat de quan estàs mantenint un diàleg amb tu mateix i no et preocupes per què l'altre el pugui entendre del tot. Simplement vols explicar allò que has viscut de la manera més exacta possible, amb els teus records que creus fonamentals, i en què un altre potser no es fixaria o hi trobaria altres detalls o altres camins per explicar-ho. Jo crec que ve més per aquí que per una voluntat d'amagar res. Sí que hi ha vegades que aquest punt de misteri m'arrossega una mica i m'hi deixo endur, però també m'hi ha d'acompanyar la cançó. La cançó també m'ha de desprendre aquest cert misteri o aquest clarobscur.

Fa poc temps que vau publicar el vostre primer disc i ja presenteu el segon. Com és que heu optat per aquesta rapidesa a l'hora de compondre'l?

El procés compositiu ha estat molt més ràpid que el del Reina Victòria perquè ens hem organitzat i el grup ha participat d'aquesta creació. Hagués sigut impossible que jo sol, com vaig fer amb el primer disc, hagués assentat les bases de la preproducció. Aquí la preproducció ha estat al local, amb la resta de la banda, d'una manera més orgànica, més de grup, i aquest procés s'accelera quan cinc persones premen l'accelerador tots cap a una direcció.

'Reina Victòria' és un disc que va funcionar molt bé. Això també fa que no vulgueu deixar passar massa temps?

Sí, és clar. Primer era per aprofitar aquesta embranzida que agafava el Reina Victòria i, segona, perquè ens trobàvem dalt de l'escenari explicant coses que quedaven un pel enrere del que en aquell moment volíem explicar. Com dèiem, "L'apartament" va néixer en el primer bolo del Reina Victòria i aquelles ànsies de crear i d'inspiració que ens havia donat la cançó va desencadenar aquest procés creatiu més accelerat. Vam dir: 'Ei, aprofitem-ho i si realment estem a temps de treure disc l'any vinent, fem-ho, perquè tindrem més repertori i més motius per ser-hi i explicar el que fem'.

"El procés compositiu ha estat molt més ràpid que el del Reina Victòria perquè ens hem organitzat i el grup ha participat d'aquesta creació"

Ara heu presentat el disc, però heu anunciat el primer concert per al mes d'abril. Com és que heu volgut deixar passar tot aquest temps abans de la presentació?

Ens convé molt tancar-nos i estudiar-nos bé el disc perquè el públic no fa gaire menys que se l'escolta que nosaltres. A part de pair-lo i de treballar-lo bé al local, aquest temps prudencial també és perquè la gent se'l faci seu i connectem amb el públic des del minut zero. I la promoció, que tampoc en podem fugir.

Com a músic és difícil aquesta espera de tenir noves cançons però no poder-les tocar?

En el nostre cas és el millor que ens podia passar. Pensa que portem des de l'octubre de l'any passat sense parar. I si tiro enrere, des que vam entrar al Sona 9, no hem parat. No hem parat de construir i crear i suposo que el resultat d'aquest segon disc és d'aquesta feina. Aquests dos o tres mesos ens donaven una mica d'oxigen, que el necessitem. Que tampoc desconnectes del tot, perquè som aquí parlant del disc, però sí que tens una baixada de compressió important.

Perquè, sobretot quan un no pot dedicar el cent per cent del temps a la música, aquest ritme constant també deu tenir el seu risc.

Aquest és el punt dèbil que tenim la majoria dels artistes quan ens exposem al mercat. Quan t'hi exposes ja saps que la lliga és dura, com a mínim, laboralment. És complicat però fins ara hem tingut la sort de tenir un àngel a prop i ens ha anat prou bé. No només com a banda, sinó també personalment i com a equip humà.

Amb tota aquesta nova sonoritat, 'L'apartament' és un disc més pensat per a festivals i concerts a l'aire lliure i amb el públic dret?

Jo crec que sí. És una proposta per exposar en aquests escenaris grans i aquí anem. De fet, aquest estiu segurament serà difícil veure'ns amb format acústic.

"L'apartament és una proposta per exposar en escenaris grans i aquí anem"