Michael Bolton
El muntatge és espectacular. Grades a l’aire lliure, un escenari immens que s’alça davant la façana del Palau Reial...Hi ha moltes parelles (més grans que joves), algunes famílies... Dues noies amb un mono vermell molt elegant es fan fotos al roll up. Sona "It’s a kind of màgic" de Queen. Els acomodadors, amb camisa blanca i tirants, acompanyen als seients els últims espectadors que van arribant. El sisè concert del Festival Jardins de Pedralbes està a punt de començar. De cop, una veu en off introdueix el protagonista de la nit... “Ladies and gentleman.. Michael Bolton!”. Es desferma l’eufòria.
La banda comença a tocar "Stand by me". El sentim però no el veiem. Finalment apareix a l’escenari. La gent l’aclama (elles més). Alguna dona entre la multitud no es pot contenir: “I Love you Michael!”, crida. Ell, afalagat, amb un somriure sincer i elegant saluda el públic. Es fa evident com amb els seus seixanta-quatre anys encara conserva el posat seductor. Vestit amb uns texans i una americana negra ens regala els primers temes: "You don’t know me", "I got a woman", "That’s life" de Sinatra, "Sweet home Chicago"... Clàssics que han sonat en àlbums com The Hunger Soul Provider o How I am supose to live without you, nom de la mateixa cançó que el va dur a guanyar un Grammy l’any 1991.
De fet, hi ha qui diu que Bolton és el rei indiscutible de la balada romàntica. No s’equivoquen. L’acompanyament de saxo, les lletres sentimentals, la veu greu esquinçada...tot gira entorn d’una atmosfera emotiva i ensucrada. I, a jutjar per l’actitud de la majoria de dones que es troben aquest vespre al concert, també és fàcil deduir que és molt més aclamat per part del sector femení dels seus seguidors. De fet, n’arrossega la fama des dels anys 90. I avui no serà el dia que l’abandoni. Ara, apareix per sorpresa cantant enmig del púbic "Time, love & tenderness" des d’un dels accessos laterals. Tothom es posa dret. Algunes dones s’aixequen de les cadires per tocar-lo, per donar-li la mà. És increïble. El públic oblida la veueta del principi del “queda prohibit cap tipus d’enregistrament” i el graven i li fan fotos amb el mòbil descaradament. I què? La situació s’ho val. El persegueixen quatre guardaespatlles amb llanternes que inevitablement et fan pensar amb la típica escena del concert de Whitney Houston a El guardaespaldas.
El concert ja va arribant al final. La gent, cada vegada més animada aixeca els braços, segueix el ritme. Ell els convida a cantar i ningú s’hi resisteix:
"Said I loved you but I lied
'Cause this is more than love I feel inside
Said I loved you but I was wrong
Cause love could never ever feel so stron"
I és que realment poden passar els anys però Michael Bolton segueix igual. O, al menys, el que és important: l’efecte que ha aconseguit provocar als nostres convidats d’aquesta nit.
