Pau Vallvé

L'havíem vist a la Sala Apolo a finals d'abril, però s'havia fet tan curt i estàvem tan enganxats a aquell disc que necessitàvem un segon concert fos com fos.

VILOPRIU (PAU SOL) Acústic al mig del bosc. Aquestes eren les coordenades que vaig descobrir al seu web l'endemà mateix del concert de Barcelona. S'hi havia d'anar. Després de buscar on queia Vilopriu i convence'ns que dues horetes de cotxe anar i tornar no era tant, vam apuntar-nos-ho a les agendes. Abril i maig van passar com dos dies i de cop ja era dissabte 10 de juny. A un racó del cotxe hi havia Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar (Autoeditat, 2017) i tenia ganes d'escoltar-lo, com em passa tres cops al dia des de fa mesos, però vam posar un altre disc per no pecar de "groupies". Era massa. El viatge va passar tan de pressa com abril i maig i el GPS ja marcava que faltaven dos minuts per arribar a Vilopriu. Durant aquests moments previs a entrar al poble teníem por. I si som tres persones? Que farem? A mi em farà vergonya eh...

150 persones vam ser, 150. Uns dies després he arribat a la conclusió que aquesta por potser em venia d'experiències traumàtiques pròpies, com tocar davant de deu o vint persones a una ciutat de 1.000.600 habitants com Barcelona. Vilopriu en tenia 70 si Google no m'enganya, és normal que em preocupes, no? Però res, en aquella plaça no s'hi cabia. Un cop va arribar tothom, vam posar-nos a caminar guiats pels organitzadors. Després d'un quart d'hora caminant sota la llum de la lluna plena, i de llanternes que havia portat gent més previsora que nosaltres, vam arribar. Al mig d'una clariana del bosc hi havia una cadira de fusta. Realment l'escenari feia justícia a l'"Acústic al mig del bosc" de la web. Després que tothom estengués els seus "pareos" per terra es va fer el silenci. Era curiós sentir soroll de grills abans de començar un concert, curiós i màgic, com el concert mateix. El primer acord d'aquella guitarra acústica va fer callar els grills i va començar l'espectacle.

El que més m'agrada del Pau Vallvé és que el trobo autèntic, a ell i a la seva música, me'l crec. Aquell inici de concert no va ser diferent. Se'l veia una mica nerviós, i com no estar-ho si t'has de posar a tocar al mig d'un bosc en silenci davant de 150 persones mirant-te fixament. Els nervis però, no tenien res de negatiu, al contrari, ens van fer entrar al concert des del primer segon amb una força brutal. Segons després que acabés la cançó ,aquells nervis s'havien perdut pels arbres del bosc i ja només quedava gaudir. "Amics dels cirerers", "En càmera lenta", "I jo pensant en quan vindrà"s o "17820", alternades amb altres cançons de l'últim disc com "Per què collons has trigat tant?", "Diguem Blat" o "Valor de ser covard" van sonar amb una força que declarava la guerra a la quietud del bosc. Veient-lo a l'Apolo ja vaig intuir que era un guitarrista com una catedral, i a Vilopriu, on l'únic que acompanyava la guitarra era la seva veu, ho vaig confirmar. Com els bons guitarristes fa que sembli fàcil tocar coses complicades, i a aquest concert a sobre, se li afegia el fet de tocar a les fosques, només il·luminat per un parell de llanternes de la primera fila.

Una altra cosa que m'agrada del Pau Vallvé és que entre cançó i cançó m'expliqui el que li passa pel cap. Ja sigui que s'ha autogestionat els seus últims dos discos i gràcies a això comença a guanyar-se la vida fent música, que la cançó que acaba de tocar era el primer cop que la feia en acústic, que deixi verda a la família Pujol i es cagui en el que no li agrada d'aquest país o que digui “joder” cinc cops en un concert. A més dels seus discursos, en aquest cas vaig tenir la sort de seure al costat d'un senyor que recolzat a la seva dona, d'esquena al concert, va dedicar-se a contestar en veu baixa cada pregunta retòrica i comentari que feia el cantant. La barreja entre l'humor del Pau Vallvé i aquell senyor curiós va fer que en algun moment patís perquè no se'm sentís riure més del compte.

Entre senyors graciosos, la lluna plena, veus trencades, soroll de grills i melodies brutals com la de la tornada de "Que vingui l'hivern", el concert va tornar a passar més ràpidament del que voldríem. Quan va anunciar l’última cançó, resignats però feliços vam acceptar que les coses bones solen durar poc i que sempre ens quedarà el web del Pau Vallvé amb noves nits i coordenades per descobrir. Aquesta última cançó cantava que "Tot va molt millor si estem contents", i el dissabte 10 de juny, a 150 persones contentes que tornavem de Vilopriu ens van anar bé les coses, molt bé.