Quico i Maria del Mar

Són dos quarts de nou del vespre i el Teatre Joventut vesteix de gala per acollir una de les cites més esperades del festival Barnasants. Els assistents, il·lusionats, també han cercat aquella camisa especial en l'armari, i les senyores que avancen cap a les butaques han decidit enlacar el seu pentinat. És més, algú a l'entrada del teatre comenta “Fins i tot hi ha la Colau!”, i efectivament, l'alcaldessa saluda algú abans de pujar les escales, com tothom farà.

El concert comença una mica tard, però la sala és plena i l'alegria es fa notar quan s'apaga la llum i Quico Pi de la Serra, que acaba de pujar a l'escenari, es banya en aplaudiments. Vestits de negre, els músics obren el concert amb un dels clàssics blues de l'autor, “Hey, hey. Baby”, tot fent temps fins que arribi l'altra gran artista de la nit, Maria del Mar Bonet. A mode de conversa, el duet canta “Repoblació forestal”, acompanyats per la bateria, el baix i la guitarra, i l'harmònica i el piano, que són tocats per intèrprets realment bons. De fet, el pianista passarà als teclats i a l'acordió en més d'un moment, i el contrabaixista, al baix elèctric, i els músics es deixaran anar molt en els seus solos.

Es nota que tots els concertistes saben el que fan i, sobretot, que han fet moltes i importants passes per aquest terreny de nervis i alegries que és l'escenari. Tot i així, he de dir que la combinació Maria del Mar – Quico em convenç poc, en directe: potser és forçar a encaixar dos estils massa diferents, penso. La veritat és que a Quico, quan interpreta sense la cantant temes com “La cultura”, “Cançó de l'atzar” o “L'home del carrer”, se li ha de reconèixer el talent i l'energia. Així, és complicat no apreciar la tendresa, la qualitat i el domini en el cant de Maria del Mar, quan interpreta cançons com “No voldria res més ara”, “Abraça'm” o “Jim”. Potser és la mescla de les dues veus i músiques.

Però a mida que passen minuts i la música sona, vaig escoltant, sentint i entenent. Començo a llegir i entendre l'amistat, l'amor, la complicitat que es dibuixa, de colors, entre aquests dos músics, que porten tota la vida compartint experiències i cançons. Entenc que aquest concert no només és una qüestió d'oïda. I, així com sento, entenc que el verb “sentir” té moltes accepcions i que, al diccionari, la primera parla de sensacions.

És, malgrat tot, en els últims temes quan el verb “sentir” pren pes real. Després dels aplaudiments que agraeixen “M'agrada el blues”, Maria del Mar Bonet recull una guitarra que ha passat tot el concert repenjada al piano de cua, sense ser tocada en cap moment. Seu i els seus dits s'amotllen a l'instrument. I comença l'arpegi. “Què volen aquesta gent” fa aixecar el públic, fa cantar el públic, fa posar els pèls de punta. I quan acaba la cançó, el públic segueix dret, i els aplaudiments fan que no importi més que aquest sentiment, que aquest record d'uns dies durs, que aquesta sensació mig nostalgiosa, però que fuig d'un retorn als dies passats.

I el record es perpetua, la reflexió s'allarga quan Quico comença a moure els dits i els músics fan vibrar els altaveus. Però és quan el públic repeteix la tornada de la cançó quan la sala queda completament tenyida del color de la indignació: “Si els fills de puta voléssin no veuríem mai el sol!”.

I ara sé qui tinc davant. I qui tinc al voltant. I em sento forta i, alhora, petita, cridant amb ells. Jo, amb els meus dinou anyets. Ells, amb la seva vida recorreguda, amb el seu gaudi expert, amb el seu crit ja gastat d'haver estat formulat tants cops. Ells, amb les seves idees, amb les seves cançons, amb la seva llarga vida. Ells, amb les seves pells rugoses i els seus cabells blanquinosos, fruit dels anys, de les passes, de créixer i madurar. Ells, amb la seva veu de l'experiència.