Pau Vallvé

Fotografia: Irene Visa

Una cervesa ràpida és el preàmbul que hem escollit la majoria de persones que ens refugiem, dins el bar de l’Ateneu, del vent que comença a bufar i refrescar la nit de Banyoles. L’Auditori d’aquest mateix espai és el lloc que ha escollit Pau Vallvé per iniciar la seva gira, amb una mirada romàntica a l’exili espiritual que li va oferir aquest modest poble uns 3 anys endarrere.

Les entrades s’han acabat exhaurint, i la sala s’omple ràpidament, esperant que comenci l’aventura. I no es fa esperar gaire. Els músics entren amb calma a l’escenari, es prenen uns instants per acabar d’ajustar-ho tot al seu gust i, acte seguit, unes contundents marques rítmiques a la bateria declaren que això ja ha començat.

Arranquen amb dos temes -"Antiherois" i "Diguem Blat!"- que simbolitzen perfectament el to, tant d’actitud com sonor, que brilla en l’últim treball del nostre protagonista. Després d’aquest inici explosiu, en Pau decideix trencar el gel i iniciar una conversa que s’anirà estenent en diversos punts de la vetllada, on ens explica el perquè d’algunes de les cançons que anem escoltant i els nous reptes als quals ha decidit enfrontar-se com a artista. Però també ens recorda que ell no és només un grapat de cançons (no sempre, però sí que en gran mesura) amb un posat trist i derrotista, sinó que també és algú amb un gran sentit de l’humor i capacitat d’autocrítica. Tot això, fraccionat en petits interludis que omplen els forats entre cançó i cançó d’un repertori sublim, que ens introdueix a peces nouvingudes, però que també fa memòria per revisar i reinterpretar els “vells” himnes dels treballs anteriors.

Així doncs, els minuts han anat passant, i tot plegat ens ha acabat conduint cap a un dolç cor del públic, que coreja amb calidesa que “tot ens va millor si estem contents, i tots estem contents si ens va millor”, una cançó que sembla que s'acomiadi de tots nosaltres amb senzillesa i humiltat. Però com en tantes ocasions, no n’hi ha prou, i encara demanem, entusiasmats, algun moment màgic que ens ajudi a posar el punt final al concert i ens permeti marxar amb la consciència tranquil·la a casa. I quin final.

Que s’apagui el sol i es fonguin els ploms, si amb els últims asos que tenien guardats a la màniga no podem més que contradir el títol de l’últim dels bisos –"La mirada de la gent que no pot més"- i un cop s’encenen els llums de la sala, agafem les nostres coses amb un somriure d’orella a orella i marxem, amb la certesa que aquesta gira que tot just comença no pot fer res més que contagiar l’energia i la tendresa de la qual està totalment impregnada la música que hem sentit aquí aquesta nit.