Casa nostra casa vostra

El concert en favor dels refugiats començava fregant l'excel·lència. Ens obria els ulls davant la duresa del drama, però també sabia trobar moments de distensió. Ens colpia i ens emocionava, però també ens feia alçar de la cadira per saltar i ballar i ens obsequiava amb moments d'aquells que queden gravats a la retina. Lluís Llach s'enduia la primera gran ovació de la nit amb els primers versos de "Venim del nord, venim del sud", lluint una complicitat total amb Manolo García.

Els testimonis directes, per la seva banda, ens feien emmudir. Ja fos a través de la història d'en Rasol -amb la veu d'Eduard Farelo- o del discurs de Meera Zarool, segura i amb un optimisme esperançador. També Óscar Camps ens deixava el cor en un puny. Parlava amb to pausat, tranquil, sense alçar la veu en cap moment, però amb una contundència que posava la pell de gallina. Un posat similar a les actrius i els actors de Merlí, que feien de la seva intervenció un dels moments més emotius de la nit. El concert sabia treure la ràbia i la indignació davant la situació, però no deixava que es convertissin en el motor principal de l'acte. Era un acte de denúncia, però també d'esperança, un acte que mostrava la voluntat de capgirar la situació i que intentava, en la mesura del possible, no caure en el dramatisme i, encara menys, en el derrotisme.

Les actuacions musicals es trenaven amb agilitat i elegància però un problema amb els micros aigualia la col·laboració entre una estel·lar Marina Rossell i un Paco Ibáñez desubicat, que quedava fent el paper de la trista figura a "Quanta guerra!". El cantautor es retrobava amb la seva millor versió pocs segons després, quan tornava a la zona de confort i, guitarra en mà i amb Rossell fent els cors, es posava el Palau a la butxaca amb "A galopar" i una exclamació d'aquelles que estan cridades a posar dempeus tot un pavelló: "Gracias a Cataluña que ha demostrado una vez más que es un pueblo civilizado y un pueblo solidario".

També Macaco posava dempeus el Palau, mentre que In Crescendo i la 1st African Gospel Choir convertien les graderies en un mar de llums en un moment preciós que sembla a ser que la gent que seguia el concert des de casa -coses dels compromisos publicitaris- no van poder veure. De sobte, l'escenari tornava a ser buit i, al vell mig, hi apareixia Ismael Serrano que ens regalava "Papa, cuéntame otra vez". "Ahora, mueren en Síria, los que morían en Vietnam", concloïa. No deixava de ser curiós, però, veure com el cantant necessitava un faristol amb la partitura per seguir el seu gran himne, un fet que es repetia amb Antonio Orozco, que pujava a cantar "Mi héroe" -un dels grans 'hits' del seu últim disc-, amb la lletra escrita en un full que deixava dissimuladament sobre el piano de Manu Guix. Potser era per combatre la pressió de tocar davant de 15.000 persones i amb retransmisió televisiva en directe.

Joan Dausà obria el segon bloc i ho feia amb un nou moment d'emocions a flor de pell. El Sant Jordi s'omplia de llums blaves per sentir una cançó crua, que es combinava amb l'escenografia de La Fura dels Baus. Una escenografia, per cert, gens grandiloqüent, que, potser per no complicar en excés la dinàmica del concert, es limitava a aportar un cert acompanyament visual en moments puntuals. Senzilla, poc espectacular, però resolutiva i amb moments brillants, com en la interpretació teatralitzada de "Corrandes d'exili" amb Lluís Llach, Sílvia Bel i Elena Gadel -substituint Sílvia Pérez Cruz-.

Un no podia evitar pensar, però, que el concert semblava, en algun moment, més pensat per a la realització televisiva que per al directe. Els músics quedaven estàtics, intentant no xafar cap pla i es perdia una mica l'essència de concert. Ho vèiem amb una interpretació sorprenentment continguda de Gerard Quintana a "Camins". Però, tot i això, la col·laboració entre Sopa de Cabra i Amaral -que demostraven que no se'ls ha rovellat gens el català des que ja fa més de 10 anys interpretaven la cançó en el disc de tribut Podré tornar enrere (Música Global, 2006)- era excel·lent.

El concert es guardava també un espai per al flamenc, en una clara mostra de la pluralitat i la unitat buscada per l'organització, abans de l'aparició d'un dels artistes més esperats: Joan Manuel Serrat. La baixa d'última hora de Sílvia Pérez Cruz va deixar a Judit Neddermann la delicadíssima missió d'acompanyar el mestre en una cançó, "Plany al mar", que havia tingut escassos instants per preparar, però el resultat va ser magnífic -tot i una certa manca de complicitat entre ells dos-. Un "Mediterráneo" conjunt que va trontollar més del compte no va acabar de ser el moment apoteòsic esperat i va ser l'actuació castellera la que va acabar fent esclatar una vegada més el Palau.

Coordinar un concert com aquest no ha de ser tasca fàcil i l'organització, durant els primers dos trams de concert, havia estat impecable però, ja entrat el tercer bloc, el ritme es va trencar i l'agilitat que s'havia aconseguit durant les primeres dues hores es va anar diluint. Van arribar els errors -enmig d'uns instants d'indecisió, Carles Prats va anunciar l'actuació de Los Chichos quan qui pujava a l'escenari era Aziza Brahim- els problemes de so -la representació teatral d'Eduard Farelo en directe va costar de sentir, mentre que Los Chichos van sonar a un volum eixordador- i els retards d'un concert que, per moments, ens feia pensar en aquell inacabable Concert per la Llibertat. Per cert, l'actuació de Los Chichos, sense banda i amb el so enllaunat.  

L'aparició de Cheb Balowski i Txarango a l'escenari, però, van tornar a redreçar el rumb i van retornar l'energia a un Palau Sant Jordi que començava a acusar el cansament després de més de tres hores de concert. I, per al final, una nova actuació conjunta que, aquest cop sí, es convertia en el moment apoteòsic somiat. Amb Jaume Sisa fent de mestre de cerimònies -i acompanyat d'un grup de músics dues generacions més joves-, el pavelló va esclatar per cantar "Qualsevol nit pot sortir el sol" i aquells versos que esdevenien el gran lema de la nit: "Oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú".