Xavier Baró
Una hora abans de començar el concert, Xavier Baró és tot sol dalt de l'escenari afinant una de les seves guitarres. El Harlem Jazz Club no obre les portes fins d’aquí a mitja hora. A les vuit en punt, el cantautor lleidatà farà la seva aparició al Barnasants, festival de música d’autor que se celebra a Barcelona des de l’any 1966. La sala és al barri de Ciutat Vella, al carrer Comtessa de Sobradiel i, tot i que és dijous, l’ambient sembla de divendres: hi ha gent als bars i restaurants, el camió que neteja els carrers ha de fer sonar el clàxon per tal d’anar sortejant la gent que hi ha al carrer i, al Harlem Jazz, és dia gran. Falten trenta minuts, ja s’hi pot entrar.
Des de la barra se senten converses, com passa sempre. Una d’aquestes és en anglès, com a mínim la part de la conversa que correspon a l’interlocutor nadiu; l’altre, que podríem dir que té un nivell mitjà de la llengua de Shakespeare, li explica coses d’en Xavier Baró, el deixa pels núvols i, a jutjar pel que passarà a continuació, no li falta raó. Comença el concert. Baró porta un barret negre força calat l’ala del qual fa una ombra que manté a la penombra els seus ulls. Americana, pantalons de pitillo (de moment tot negre), botes camperes (marrons) i una camisa negra i blanca, una mica brillant i amb formes psicodèliques; els seus cabells llargs rinxolats, empresonats pel barret, es distingeixen a contrallum quan mou el cap.
El cantant, acompanyat d’en Víctor Verdú al piano, comença l’actuació sense presentacions, segurament no les necessita. Cada cançó transporta l’audiència a un lloc diferent, a caprici de l’artista. Per exemple, “Per les aigües de Dublín”, la tercera cançó de la nit, fa viatjar tothom –en vaixell, és clar, i probablement pel riu Liffey– a la capital irlandesa, i a viure una història d’amor. Més tard, i després de cantar “Els corbs”, Baró introdueix una altra cançó que, com “Per les aigües de Dublín,”, també forma part del seu últim disc I una fada ho transmuta (Satélite K, 2016). Aquesta cançó és “Vora un dolmen” i amb ella, el folklorista, brillant i amb un toc psicodèlic –exactament com la camisa que porta– explica que la distància entre les religions, en concret la cristiana, i el paganisme no és tan gran. Baró canta, en aquest cas, a la lluna.
A la lluna i a les dones valentes. La següent cançó, però, és una inspirada en una composició de Bob Dylan, “El ressò del dring”, i la següent és “Les dones treballadores”, de les quals diu que “es lleven d’hora, que tenen les mans aspres, que guarden els somnis en carpetes i que surten els diumenges a la tarda una estona”. En Xavier Baró és un ferm defensor de la classe obrera, abans de cantar la cançó, ha dit que: “diuen que ara ja no hi ha classe treballadora, potser és per això que tampoc no hi ha cronistes de la realitat”. En aquest punt, hom pot pensar que ell tampoc és un veritable cronista de la realitat, sovint parla de somnis, de països llunyans o d’éssers fantàstics (només cal veure el títol del seu últim disc, abans esmentat), però res més lluny de la realitat. No només existeix la brusquedat, la literalitat o la cruesa per retratar la societat; ell ho fa des d’un altre prisma, molt més subtil, delicat i difícil de comprendre, però també més bell. Això també s’hi val.
A continuació, la trentena de persones que hi ha a la sala poden escoltar “El nen d’Hiroshima” i, després, “Botes catalanes”, aquesta última també del seu últim disc. Arribant ja al final del concert, que ha estat fotografiat per cinc fotògrafs diferents en un sala amb una capacitat molt reduïda, cosa que parla de la rellevància de la cita, i començant el segon whisky de la nit (el pianista també en porta dos), comença a sonar “La caiguda de Lleida”. En aquest moment, els dos instruments, la guitarra acústica i el piano, s’uneixen en una simbiosi preciosa i total, i arriben a un ritme altíssim, el qual no havien assolit en tota la nit. Si el concert hagués acabat aquí, tot hauria estat perfecte.
Però els crits de l’auditori fan que el concert duri un parell o tres de cançons més, i que el final quedi una mica deslluït, després del gran acomiadament que hauria estat “La caiguda de Lleida”. De totes maneres, la vetllada ha estat extraordinària. En acabar, els dos músics baixen de l’escenari i comencen a xerrar amb el públic.
Sort, Xavier, que has dit que això que diuen alguns periodistes que ets un salvatge que viu en una cova i menja llagostes no és així, perquè, si no, de ben segur, que jo també ho hauria pensat. Això és el que transmet la puresa de les teves lletres.
