CRIM

'Blau sang, vermell cel' (Bcore / Tesla Music, 2016) ha significat l'explosió definitiva de Crim. La banda de Tarragona va començar a treure el cap fa un parell d'anys amb un primer disc que de seguida va generar una aclamació unànime, però ara fan un pas més amb un treball que els ha consolidat i que ja fa mesos que els porta a trepitjar escenaris de tota la província i a fer parada a festivals de referència. Els citem al Centre d'Arts Contemporanis de Vic per parlar-ne amb detall.

Us esperàveu tot aquest èxit que ha anat arribant amb poc temps?

Tots: No.

Marc Anguela: Per això mateix, la penya que ens vegi veurà que no estem acostumats a aquestes coses, a estar davant d'una càmera i que ens preguntin sobre un disc que no pensàvem que importés a ningú, la veritat.

Us costa, encara, tota aquesta part de promoció del disc?

Adrià Bertran: Totalment.

Quim Mas: No hi estem gens habituats.

A Benvolgut enemic parleu força de viure al marge de les convencions i de l'status quo. Aquest és el gran lema del disc?

QM: Sí.

MA: És un dels lemes del grup, suposo. Des de l'inici. És cap on van les lletres i el missatge cap a qui ens vulgui escoltar. Aquesta és la intenció que tenim.

AB: El grup és això, fer el que ens doni la gana.

En aquest sentit, una de les cançons més representatives és "No hi serem". L'hem d'entendre com una carta de presentació?

AB: És un cop de puny a moltes coses que ens han arribat de gent que ens vol situar dins d'un lloc concret i d'una militància amb què podem estar més o menys d'acord, però el grup no és això. Que ens deixin en pau!

Sempre heu defensat que no voleu ser bandera de cap lluita i que voleu fugir de la política...

MA: Personalment no fugim.

Javi Dorado: Cadascú té la seva forma de pensar però com a grup tampoc pots enfocar-te a una idea política en concret. És una mica més global.

MA: És que tampoc és la nostra intenció. Nosaltres fem això per divertir-nos i les lletres, si ho vols veure d'aquesta forma, són polítiques, però no és la mena de política que molta gent vol que cantem o amb la qual volen que ens identifiquem, ja sigui en un costat o l'altre. A nosaltres ens agrada la música, sempre hem tingut grups i els grups que hem tingut mai han estat enfocats cap a una política de dretes o d'esquerres. Simplement una política social que escupi contra les injustícies.

AB: A veure, és punk rock i el punk rock, tal com l'entenem nosaltres, és a l'esquerra. I, a partir d'aquí, faràs el que faràs, però ja saps que estàs fent un tipus de reivindicació, ja només pel fet d'estar tocant aquest gènere i amb un circuit de grups que, d'alguna manera, la lluita sempre la porten innata. Però no volem que, d'això, se'n faci un eslògan de cap bandera o de cap partit, ni que s'aprofiti cap cosa nostra per fer algun tipus d'influència política cap a la gent.

En el disc potser no hi trobem proclames polítiques concretes, però sí que hi ha tota una reivindicació social i molt esperit crític.

JD: Tenim un grup i cantes sobre les coses que veus i que et rodegen. I els problemes socials són allí. Parlem de les coses que passen a la societat. No tindria sentit tenir un grup de punk rock i parlar de coses banals. Almenys per a mi.

MA: Si tu veus les lletres, pots identificar les nostres intencions, evidentment. Però nosaltres no abanderem res ni tenim aquesta intenció. No ho ha sigut mai.

"No tindria sentit tenir un grup de punk rock i parlar de coses banals"

 

A "Avui fa bon dia" bromegeu que us costa fer canços alegres. És difícil fer cançons alegres sense caure en "poemes per a nens"?

QM: Sí, realment costa perquè al nostre voltant tot és una merda. És molt difícil, però més que res, és una crítica als grups que les fan com a xurros, en plan 'que bonica és la vida' i tota la història aquesta, que a Catalunya es porta molt. 'Cada dia surt el sol' i merdes d'aquestes. És clar que surt, però és un fenomen astrològic! El món segueix sent un merda!

Traieu força ràbia, en aquest disc. És inevitable que acabi sortint?

AB: Jo crec que és l'eina perquè tant nosaltres com la gent ens creiem el que estem dient. No ho sabem fer d'altra manera ni cantar d'altra manera.

A més són unes lletres molt directes. És la millor manera per arribar al públic?

MA: Sí, és la nostra manera d'escriure, sense ensucrar massa i, alhora, tampoc ser massa obvi. Escriure alguna cosa al més elegant possible però dins del que vols dir, sense anar-te'n per les branques.

Normalment aposteu per tornades fàcilment identificables i que animen a ser cantades. Està pensat perquè la gent, en directe, ho pugui corejar?

QM: Sí, però no sé jo fins on hi ha la intenció de fer això. Que sigui en català hi ajuda molt perquè la gent s'aprèn les lletres amb quatre escoltes. Els grups que hem tingut nosaltres sempre tenen aquestes tornades corejables, és marca de la casa. Però aquí hi ajuda això, que les lletres són en català. La gent se les aprèn i a nosaltres, al principi, ens sorprenia un munt!

MA: I ara també!

QM: Sí, ara també, perquè ara encara hi ha més gent que les canta. És l'òstia!

"La idea que la gent ens transmet és que omplim un forat on no hi havia cap banda"

 

Fa relativament poc que vau posar en marxa el projecte i ja teniu un públic nombrós i, sobretot, molt fidel. Com ho viviu?

AB: Com el primer dia, no crec que t'hi acostumis, a això. La qüestió ja no és a quanta més gent arribes, és el fet que hi hagi algú que hagi sortit de casa seva i estigui allí ensenyant-te com se sap les cançons.

La frase "la música en català necessitava un grup com Crim", l'he sentit més d'una i més de dues vegades. Us ha arribat aquesta idea?

QM: Sí.

MA: La idea que la gent ens transmet és que omplim un forat on no hi havia cap banda. Les bandes catalanes eren amb proclames polítiques i no hi havia cap grup que simplement fes punk rock en català, amb tornades corejables, amb ràbia i que escopís tot el que nosaltres tenim intenció de dir. I sí, això ens ho ha dit més d'una persona.

Explotar aquest mercat tan poc explotat fins ara, és una de les claus de l'èxit?

MA: Explotar no és la paraula. Nosaltres vam començar el projecte en anglès i després vam tenir la idea de fer-ho en català per facilitat. Però per cap més raó.

AB: No vam fer cap estudi de mercat ni res.

MA: Això que comentem ha estat totalment aleatori. Les altres bades que teníem, una era en castellà, un parell en anglès... i jo que faig els coros, en anglès em costa bastant. Llavors penses 'si ho féssim en català, potser seria més fàcil'. Potser compondre seria més fàcil, potser aprendre's les lletres seria més fàcil, potser dir el que vols dir és més fàcil i potser cantar-les seria més fàcil. I va ser així. Vam dir: 'per què no?'.

AB: El repte va ser en posar-se a escriure. Una vegada vam dir de provar-ho en català, vaig decidir escoltar coses en català per veure què hi havia, perquè la veritat és que ni puta idea. I, personalment, no hi va haver gaire cosa que m'arribés. Llavors el repte va ser fer alguna cosa que m'agradés a mi per ensenyar-la a ells i que ens ho creguéssim.

Trobar influències a Catalunya, ho vau trobar complicat?  

JD: Complicadíssim, perquè no n'hi ha.

AB: Per això sempre reivindiquem que la gent es deixi estar de la música d'aquí i dels grups d'aquí i escolti música en general. Amb el que al·lucinem és que la resposta hagi sigut tan bona, quan el que havia d'haver fet la gent aquí és escoltar els grups de fora i sonar com els grups de fora. La gent es pensa que estem inventant alguna cosa i no. El que passa és que aquí hi ha molt poca gent que faci això.

MA: Jo, personalment, potser peco de no haver escoltat gaire música catalana ni castellana. Vaig créixer escoltant música anglesa i americana i potser nosaltres sonem a grup anglès o a grup americà però amb lletres en català. Potser és aquesta la diferència amb els altres. I les lletres, potser han sortit així perquè les lletres que nosaltres estem acostumats a escoltar no van de proclames polítiques com les que canten aquí els grups en català. La fórmula aquesta, que ha sortit perquè sí, potser és aquesta: barrejar l'idioma català amb influències angleses i americanes.

Dèieu que no us voleu sentir abanderats de cap lluita. Us sentiu, però, abanderats d'aquest estil que, tot i no inventar res, sí que heu portat a Catalunya cantat en català?

QM: Ara hi ha molts grups i està molt bé. Jo no penso que fóssim els primers ni res. A l'època que començàvem Crim -no sé si al mateix temps o uns mesos abans o després- ja hi havia Col·lapse, Anti-Patiks, Demencials, que porten ja deu anys...

AB: Ens vam trobar molts el 2011, que va ser el Catalunya Punk, i allí ens vam conèixer la majoria de grups. A partir d'aquella data han sortit moltes més bandes i si hi tenim alguna cosa a veure, encantadíssims!

"La gent es pensa que estem inventant alguna cosa i no; el que passa és que aquí hi ha molt poca gent que faci això"