Sis veus per al poeta
Fotografia: Josep Tomàs
El Festival Tradicionàrius acull la proposta de Sis veus per al poeta, un homenatge a l’escriptor i poeta valencià Vicent Andrés Estellés. El projecte, impulsat per sis dones d’edats diferents i especialistes en àmbits de la cultura i música diversos, ens adentra al món dels versos del poeta entre cançons tradicionals, balls típics, romanços, jotes i recitals, amb el toc d’identificació i patriotisme valencià.
Amb un contingut tant culte, de fons negre i públic callat, la presentació quedava peculiar i simple i contrastava amb les primeres cançons que ens donaven la mà cap al món d’Estellés.
Els poemes recitats, en silenci o chelo de fons i guitarra en algunes ocasions, ens feien veure com, de vegades, les coses més senzilles són precioses, precisament per la seva nuesa, i destaquen per la calma que transmeten. L’ambient íntim i pròxim feia que el públic se sentís més còmode i artet per qualsevol petit moviment que es fes d’alt de l’escenari, on tot ho banyava una llum porpra.
Era bonic veure com, mica en mica, anaven afegint diferents contrastos a cadascun dels poemes, ara una mica de melodia, ara el chelo, ara la guitarra, i finalment, tot cantat. Era com veure l’evolució de com es construeix una obra d’art, des de fora, com a espectadors, i això fascinava.
Poc a poc ens expliquen les peculiaritats del poeta, perquè pensava així, perquè escrivia d’aquella manera concreta... I en parlem con si fos un company de pis, amb qui conviuen sovint, algú que per a totes elles sis encara està molt present.
Ens enrreden, entre malaguenyes, cants d’estil, grenadines, jotes, havaneres i altres tipus de cançons que ens fan veure la peculiaritat que comprèn cada estil en cada territori, diferent, i amb els seus vibratos, palmades, i castanyoles. Interpreten, fins i tot el cant d’estil, ja gairebé perdut, atrevint-se a ressuscitar-lo un moment, per nosaltres.
Part del concert el dediquen a la mort. Al concepte de la mort concretament, i com l’autor la veia, “més seva que la vida”. Peces dolces, i amargues, que contrasten i ens envelaven, i d’altres amb temàtiques quotidianes, que mostren l’admiració per les coses del dia a dia, per les dones, pel feminisme fins i tot. En algunes cançons s’han atrevit a donar-les lletra elles mateixes, basant-se en les metàfores que tant admiren.
Des de fora de l’escena, ressalten els seus somriures al parlar del poeta, i de la seva obra inacabada. Una obra que, sense adonar-se, elles han anat completant des d’una besant artística diferent, però complementària i variada, tant en estils com en temàtiques, sorprenent a cada moment de la seva cultura musical, popular, i literària.
