Marcos Franz

El concert era tard. Era tard per ser un concert que tenia com a públic ideal adolescents boges per en Marcos Franz (l’actor que fa de Gerard a la sèrie Merlí). No obstant això, tot el públic de La Mirona va respondre molt bé a les actuacions de la vetllada. Tot? No! Un espectador va caure ràpidament a l’embruix de la son i ni l’atractiu folk dels Edward Estlin ni els crits de les fans quan Franz va sortir a l’escenari el van pertorbar.

Fixem-nos, però, en el concert. El grup Edward Estlin, semifinalistes del Concurs Intro 2016, van ser els encarregats d’obrir la vetllada. Amb els aproximadament 45 minuts que van estar tocant, van tenir la difícil tasca de fer connectar a tots els espectadors, tant les fans com els pares que les acompanyaven (i que es van col·locar estratègicament al voltant de la sala, asseguts en cadires).

Encara flotaven a l’ambient frases com “Maybe it’s time to move on” o “a little innocence will make them sing” quan van començar a pujar a l’escenari els membres de la banda d’en Marcos Franz. Allà, es van anar incorporant a la introducció musical que havia començat el baix, que va anar creixent fins al moment culminant: l’arribada del cantant a l’escenari que va fer esclatar d’alegria els espectadors. “Gràcies, de veritat gràcies” afirmava Franz veient la rebuda.

A partir d’aquest moment tot va anar en augment: l’alegria, les fans embogides, els mòbils gravant, l’energia de les cançons... I mentrestant, el nostre jove amic va continuar dormint, i es va despertar sobtadament amb una màgica interpretació del "Black bird" dels Beatles perquè tenia fred o essent la persona més feliç del món quan va aconseguir el paquet de galetes que van tirar des de l’escenari.

Després de la presentació de la banda i el single "Tot en ella", un dels altres moments més aplaudits de la nit va ser el "Deixa’m" que es va presentar com a l’últim tema i que va provocar la decepció. Entre els comentaris de “No em crec que s’acabi ja” i “Ai, no!” i l’enèrgic ritme de l’última cançó, el petit dorment va començar a ballar per la sala perquè se li havia adormit una cama. En fer-se el silenci de després dels aplaudiments, em vaig aixecar de la meva tribuna particular i em vaig adonar que era com el nen ros: se m’havia adormit una cama, havia agafat fred i havia seguit el ritme de les cançons amb el cap. Però no vaig aconseguir cap galeta.