Ju

Fotografia: Xavier Morato

Plou. Amb el paraigua a la mà i les botes completament xopes entro dins el Teatre de l’Eixample. És aquí on he quedat amb la Ju per parlar sobre el seu primer disc, El món es mou (Sonic Studios, 2016). Sembla que abans d’atendre’m encara ha de fer una entrevista per a la televisió. Demanen silenci i, per tant, escolto, asseguda entre les butaques del teatre, les preguntes que li fa l’entrevistadora per tal de no cometre l’error de repetir-les després. Em sento més periodista que mai.

Seiem una davant l’altra a una petita taula del cafè del teatre i, per trencar el gel, li dic que tenia moltes ganes de conèixer-la en persona perquè fa aproximadament dues setmanes que escolto el seu disc. Ella respon amb un somriure i un “de debò?”. Doncs sí, de debò. Justament llavors em col·loquen el CD sobre la taula; a la portada hi apareix una Ju coberta fins al coll de pintura blava, amb el rostre ple d’alegria (i satisfacció, pot ser?) i els seus característics rínxols rossos enlaire.

Ju és l’abreviació de Judit i el nom del primer projecte musical d’aquesta cantant, compositora i actriu de Gurb (Osona). La música i el cant no són pas una novetat per a ella, des de petita ja l’apassionaven i, de fet, durant l’adolescència, les tardes lliures, les dedicava a mirar vídeos de grans estrelles del pop com Beyoncé o Christina Aguilera, i admirava tot el que arribaven a fer amb les seves veus. Quan es tracta de les pròpies cançons, però, admet que en principi només les escrivia per a ella mateixa, “eren molt personals”, fins que va decidir interpretar-les davant la seva família i van animar-la a gravar un disc.

La tria de l’estudi on gravaràs el teu primer disc pot ser tota una odissea i, un cop l’has trobat, és probable que encara hagis de buscar un productor amb el qual hi hagi suficient feeling. En aquest sentit la Ju ha tingut molta sort i n’és completament conscient: “Sóc afortunada de tenir un pare productor i poder treballar amb ell i, durant el procés, m’he adonat que és una persona molt oberta a noves idees”. El món es mou ha estat enregistrat a Sonic Studios, sota la producció del seu pare, Ricard Puigdomènech (Strombers) i en un marge de dos anys, perquè no tenia cap pressa i d’aquesta manera el podien perfeccionar de mica en mica.

Si bé durant l’adolescència escoltava el pop més comercial, a mesura que van anar passant els anys va descobrir l’encant d’un pop més íntim i els ritmes caribenys del reggae. Aquesta mescla d’estils també és palpable en el seu propi debut discogràfic i, sens dubte, totes aquestes influències han acabat convertint-se en referents. Ju és, essencialment, pop, però les pinzellades de reggae i R&B que donen color a la seva música són indiscutibles.

Fotografia: Xavier Morato

“El món es mou em va semblar un bon nom per al títol del disc, perquè expressa dinamisme i representa molt bé el seu fil conductor”. Les cançons de Ju, farcides de vitalitat, parlen de les seves pròpies vivències d’una forma tan natural que l’oient pot arribar a sentir que són seves. La sinceritat a l’hora d’interpretar les seves cançons és essencial per a l’artista osonenca, per això, tot i que gran part dels seus referents són de parla anglesa i hi ha gran quantitat de músics catalans que canten en aquesta llengua, ella opina que “ara mateix se’m faria estrany no cantar en català, em surt natural, és la meva llengua mare”.

El cert és que precisament la força d’aquest primer disc, El món es mou, rau en els textos de les seves cançons (i, per tant, en la llengua), però també en l’ampli registre vocal de Ju, que no es queda estancat en una zona de confort, sinó que juga i es mou entre el pop tradicional i sonoritats més pròpies de l’R&B contemporani.

Cap al final de la nostra petita conversa vull saber si el panorama musical català li sembla massa tancat, si és difícil accedir-hi com a “artista novella”. Ella respon que no, que “de moment el món de la música catalana m’ha acollit molt bé. No és fàcil en cap professió, però ara per ara no em puc queixar”. Me n’alegro, de debò, sobretot quan em parla, il·lusionada, de la petita gira que acaba de fer a Mallorca, on la gent anava a escoltar-la amb la ment oberta i hi havia algú que fins i tot havia aparegut a més d’un concert. Passar de tocar les cançons a la intimitat tan sols amb la seva guitarra a fer-ho davant d’un públic és, potser, el canvi més gran que ha experimentat, però li encanta: “Quan hi ha aquella connexió entre músic i públic, és un moment màgic”. Ho diu amb tanta sinceritat que, tot i que pugui semblar una frase típica, jo me la crec i no puc fer res més que desitjar-li molta més màgia.