Branca Santa

Els músics encara no han pujat a l’escenari, però l’Apolo 2 ja bull. Aquesta nit el públic que ha omplert la sala és jove i està molt animat; ja fa una bona estona que esperen i les converses han anat augmentant de volum, omplen el local i apugen la temperatura. Es respira impaciència, però també bon rotllo. Els tècnics d’imatge i so, ja en posició, pronostiquen un bon concert: “aquesta nit triomfem!”.

No s’equivoquen. Quan els membres de Branca Santa per fi apareixen ─són tants que emplenen l’escenari, i quasi no hi caben!─ són rebuts amb aplaudiments, seguits d’un silenci expectant i il·lusionat. Els músics no es fan esperar i de seguida comencen a tocar, i escampen un ritme marcat per una barreja de sons. Els acompanya, de fons, un vertader espectacle audiovisual.

El grup anima el públic des de l’escenari, que respon encantat amb crits i aplaudiments; el joc de bases i percussions deixen clar que serà un concert mogut. De fet, quan arriben a la segona cançó, els músics ja estan xops de suor.

Combinen les descàrregues d’adrenalina amb cançons melòdiques, tan dolces com l’accent balear amb què canten ocasionalment. Les veus no sobresurten, sinó que comparteixen espai i protagonisme amb la resta d’instruments. Junts dominen cada gir, cada canvi de ritme, des del jazz al rock; i ho fan sense deixar de somriure. Les mirades que volen dalt de l’escenari deixen clar que la complicat és la clau de l’èxit. “No som una banda, som amics” confirmen els Branca Santa. “I avui dormirem feliços”.

No hi ha ni un minut de descans; salten de melodia en melodia amb una facilitat que el públic, entès en la matèria, aplaudeix com es mereixen. Cada solo s’endú aclamacions i crits d’admiració. El temps vola però el grup només fa que créixer. Van tots a una, segurs de sí mateixos i dels companys, i cada vegada reben aplaudiments més forts.

Arriba el torn dels instruments de vent per lluir-se i la música cau sobre l’Apolo com si plogués. Els sons i les improvisacions flueixen una darrere l’altra, i abracen la sala. «Coq au vint» és un dels punts àlgids del concert i la segueix «Qualsevol cosa», una de les peces més boniques de Branca Santa, que combina un ritme animat amb una lletra tendra. Els instruments, tots junts, fan una música molt potent, molt sòlida.

Quan arriba l'última cançó els músics resumeixen el sentiment general: “Se’ns ha fet supercurt!” es lamenten. S’acomiaden amb «Ens ha fallat tot», una cançó on s’entreguenal màxim i porten els espectadors a l’èxtasi; digui el que digui la lletra, no els ha fallat res. Tothom es mou a una, seguint el batec d’un ritme brutal i dels cors finals.

Després que els Branca Santa deixin l’escenari, ningú se’n va. No en tenen prou; volen un bis i, és clar, els concedeixen sense fer-se esperar gaire, i culminar un concert perfecte on tot ha sortit rodó. I tant, que dormiran feliços; i segur que el públic també.