Cesk Freixas
El dia no acompanyava i les condicions meteorològiques feien preveure el pitjor. Poca estona abans del concert, a Banyoles havia plogut amb força, i un cel ben gris continuava amb posat amenaçador, deixant escapar de tant en tant alguna gota, mentre que el vent arrissava la superfície de l’estany. Afortunadament el concert que s’havia de celebrar a bord de la Barca Tirona es va poder fer amb total normalitat a la planta inferior del vaixell, a cobert. Des de l’interior, darrere dels vidres, es podia gaudir dels darrers rajos crepusculars que treien el cap tímidament després de la tempesta. Les vistes eren molt bucòliques i tant sols faltava la música en directe de Cesk Freixas acompanyat del guitarrista Víctor Nin per acabar d’arrodonir la vesprada.
Si bé l’inici del recital va ser un xic accidentat quan tot just el cantant arrencava el segon vers de “Les cançons lliures” i de sobte es va aturar en sec quan la barcassa va topar lateralment amb la vora de l’oficina de turisme; això va ser tant sols un ensurt que va agafar a tothom per sorpresa, però a partir d’aquell moment, la calma es va apoderar del viatge i el concert va fluir pacíficament a bord de la Tirona. En Cesk Freixas bromejava: “Les nostres cançons pretenen rebentar el món i el sistema en el que vivim, però esperem que no rebentin la barca”.
La sensació era de privilegi al poder gaudir d’una experiència tan màgica, tot solcant les aigües de l’estany de Banyoles. Els passatgers no es volien perdre detall de res, i tant aviat fotografiaven el preciós paisatge com filmaven imatges del concert. Cesk Freixas va trencar aquest moment de calma, provocant una petita dissensió quan va enfrontar banyolins contra porquerencs –coneixent la rivalitat entre Banyoles i Porqueres- per comprovar qui cridava més fort “progressista” durant la cançó “La Samarreta” d’Ovidi Montllor. I enmig de la plenitud d’un moment de calma absoluta, de la Tirona en sorgiren uns crits que, sens dubte, feren guanyadors als banyolins.
I amb la motivació i entusiasme del moment, el cantautor no perdia pistonada i arrancava amb tres grans himnes. En primer lloc “Al vent” de Raimon que va arrancar uns aplaudiments espontanis, seguidament “L’Estaca” de Lluís Llach que va ser corejada a l’uníson entre públic i músics tot seguint acompassadament el vaivé suau de la barca; i finalment una versió rumbera de “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet.
Ja dúiem més de mitja hora a bord gaudint del concert, i just quan passàvem prop de la punta Freixenet, “La petita Rambla del Poble Sec” tornava a fer cantar els passatgers de l’embarcació, tot encarant la recta final del concert. Amb el motor parat i movent-se únicament per la inèrcia, la barca s’encarava cap al seu destí final, mentre Cesk Freixas oferia les dues últimes peces del concert: “L’arbre del demà” i “Imparables”, i un clam a favor de consolidar el país a través de la creació musical.
