T’entendran, no t’entendran...

Músic i compositor a Darània i a Túrnez & Sesé

Sortíem de Torredarques –darrer poble del Matarranya (Terol)– abans d’entrar al País Valencià. Deixàvem enrere “Les Cogulles”, indret amb vocació inqüestionablement mítica, sublimada en l’imaginari màgic de la novel·la “Licantropia” del bon amic Carles Terés. Un vent persistent i càlid pentinava els arbres breus del port de Torre Miró. Les vaques disperses per un paisatge nu i ardent ens guaitaven hipnòtiques i ancestrals. Al cotxe, tots quatre: La Lai, la Montse Gort, el Jesús Algueró i jo mateix. Morella: tantes vegades com hi vagis, tantes vegades captiva. Alta de lluna, mineral, ciutat de templers. Carlina i inexpugnable... remembrances de “Lo tigre del Maestrat”, el General Cabrera. Gran penyal sobre el no-res. Muralles d’un groc encès. Terra de cargolins fòssils, peixets fets de roca eternal que duen una  llum encara, llum que mai no s’ha extingit. A la porta del recinte firal ens  trobem amb el poeta Juli Micolau que, en temps ha, quan era pastor, escrivia els seus primers versos sota “ametllers de nata” guaitant el ramat. Ens plaïa anomenar-lo el “Miguel Hernández” del Matarranya.

Un cop dins, escenari de rerefons negre, amb les suaus pinzellades d’ambre d’uns focus amables i discrets, com de posta de sol, com de l’hora del conte, com de crepuscle aturat que daura tota cosa. Com poder tenir aquells cabells blancs, elèctrics, indomables de porc espí, que llueix el mestre, incommensurable i altíssim, quan apareix a l’escenari? Vestit de tarda de diumenge, com els senyors de Mequinensa, de Pont de Suert, de les Borges, d’Alzira o d’Alcoi.“...El temps cantat, el temps contat,/el temps comptat que ara em queda/i que no sé si el cantaré, si el contaré,/si el comptaré, ni si me’n queda...”. Envoltat per un clarinet baix, dues guitarres i un contrabaix, va encetant les primeres cançons amb una veu afable i íntima, modulada en la penombra dels secrets, forjada al redós de tantes nits, fins al primer esclat, el crit jove i clar que sorgeix implacable des del fons atàvic de la terra: “...A l’any quaranta, quan jo vaig nàixer,/jo crec que tots, tots, havíem perdut...”. I amb aquest esclat, esclata el recinte, ple, pletòric (amb totes les entrades exhaurides),i amb totes les mirades multiplicades preses d’una continguda emoció.

Raimon ha estat estimat al seu país d’una manera, podríem dir, estranya, a cops ha fet nosa, ha estat un martell repicant constant sobre consciències caragirades. A ritme de Fox-trot, ironitza: “He passejat per València, sol/on hi ha gent que m’estima molt,/on hi ha gent que m’estima poc/on hi ha gent que no m’estima gens...”. Després, els clàssics, March, Timoneda, Roig, Roís de Corella... i arriba Espriu! Hi ha poetes que per un espai breu de temps aconsegueixen materialitzar-se en alguns cantants, de prendre-los-hi el cos i la veu i de tornar a parlar a través d’ells. Jo crec que Estellés ho feu amb Ovidi, Salvat amb en Serrat, i Espriu, sens dubte, ho fa amb en Raimon. La lletania “He mirat aquesta terra” cau sobre tots nosaltres, sobre tots els camps, els arbres, els rius i les pedres ”d’aquesta pobra terra” amb la mà “benigna” del qui tant i tan dolorosament la va estimar. Als bisos, els himnes! La gent dempeus! El mestre assenyala amb una gest suau però carregat d’autoritat que hem arribat al final. I tots desfilem buscant la llum, el vent del món! Morella altiva corona la nit, ni les llàgrimes de Sant Llorenç solquen l’espai.

El poeta italià Giuseppe Ungaretti li deia a J.M. Castellet al llibre “Els escenaris de la memòria”: “...Sorgeix l’esperit nacional, se cerca una innocència antiga: la llengua n’és la base; sense llengua no hi ha poble, no existeix el país –i la llengua són els mots, la paraula dita, cantada. Malgrat totes les vicissituds  històriques, vostès van recuperar una pàtria a través del cant.”