Ferran Latorre

Maria del Mar Bonet és la veu del Mediterrani. I Jardí tancat és el meu disc preferit. En aquest cas, es tracta d’un preciós poema de Maria Antònia Salvà, un elogi de l’amor per la natura i a la musicalització d’aquest sentiment. Com a melòmen declarat i amant de la natura, aquesta cançó explica moltes coses sobre mi. I per afegit, em transporta al record d’uns estius d’infantesa a Mallorca.

Escolto molt sovint aquesta cançó quan estic fora, d’expedició. La veu de la Beth em sembla una de les més especials dins del panorama d’enormes veus que hi ha a casa nostra i aquesta cançó té un punt d’èpica que m’emociona. Tot i que em costa entendre el sentit exacte de la lletra, o més ben dit, del sentit pretès o imaginat per l’autor, tots ens fem nostre una interpretació que a vegades pot venir d’una frase o de la tornada. I aquesta cançó em transporta a l’amor per la terra, a la història i als poetes de debò, amb un punt d’enyorança que quan l’escolto lluny de casa senzillament em commou.

En el fons sempre he estat un rocker. I Sopa de Cabra és el rock més pur i clar del rock en català. Per dir-ho d’una altra manera i si em permeteu la comparació, són els nostres Rolling Stones. M’agraden moltes cançons seves, però aquesta té una intensitat que m’activa especialment. Representa exactament el que s’espera del miracle d’un bon tema: la màgia de la senzillesa, que és el més difícil en música. Una màgia que trobem molts cops en els Sopa de Cabra i que és inexplicable.

És una de les méves top tres. Em declaro fan aboslut de l’Adrià Puntí. Sempre m’han agradat aquests personatges eclèctics que fan música sorprenenent i lluny de les melodies fàcils i previsibles. En aquest tema intueixo que hi ha la mà del Quimi Portet que li aporta una riquesa afegida als arrenjaments que la fa genial. Sigui com sigui és una cançó amb una certa compleixitat, amb més d’una tornada, però molt rodona. I aquest és l’autèntic miracle: al final tot lliga molt bé.

Considero el Taxi el millor disc de pop en català. I els Antònia Font el grup que més m’ha soprès en aquests darrers anys. El meu origen musical s’arrela en el rock sinfònic de finals dels 70, i Taxi és un viatge musical que té una continuïtat entre cançó i cançó, que el converteix en una unitat per sí mateix, i no un reguitzell de cançons posades a l’atzar, quelcom que no veig des de fa molts i molts anys. Podria haver escollit per tant, qualsevol tema, però aquest té un punt sinfònic que esclata amb el solo final de la flauta, que podria firmar el mateix Ian Anderson.