Pi de la Serra
«O sigui, que som al Born!» diu Quico Pi de la Serra, al barri que el va veure néixer. On antigament hi havia una botiga de queviures, el cantautor enceta el Born de cançons de juny amb la força d’aquell que gaudeix amb allò que fa. Aquest cop acompanyat de l’excel·lència de la guitarra d’Amadeu Casas i l’harmònica penetrant de Joan Pau Cumellas. Un conjunt sublim per a l’oïda.
Clams contra el racisme, agraïments a l’expresident uruguaià José Mujica per legalitzar la marihuana a la cançó “Maria Joanna”, records de jove i homenatge a referents com Ovidi Montllor o Paolo Conte. Però tot això farcit amb blues. «Si la nena surt amb un moro o amb un negre... collons! Però si és ric no passa res», denuncia i arrenca amb “Si la merda fos or els pobres naixerien sense cul”. Els qui porten anys seguint-lo saben que té un repertori tan extens que no cabria en una hora i escaig de concert però ho recorda. «Fer els repertoris és una cosa que em requereix molta concentració perquè m’agrada pensar bé per quina raó poso una cançó o una altra. N’hi ha, però, que sempre hi han estat». N’entona una. El públic no només la reconeix sinó que l’espera. És “L’home del carrer”.
Un trenat de temes de sempre i dels discos més recents va lligant-se entre versions de blues. Fa molts records al passat. Parla de l’Ovidi Montllor, de l’admiració que li tenia per dominar tantes facetes. Explica que quan era jove se n’anava a la plaça Reial de Barcelona per entrar a la Jamboree. Notes, nits i emocions que es condensen a la cançó “Sota els astres del jazz” de Paolo Conte i que ha versionat amb Albert Fibla.
Arriba, de cop, el moment que tothom estava esperant. Pi de la Serra encara no acaba de dir «si els fills de puta...» que tothom arrenca a aplaudir. «Aquesta cançó la podeu cantar amb mi», i així es fa. Un mig centenar de persones entona alhora “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol” i a cada vers es fa amb més força que l’anterior. «Gràcies, Quico! Ets boníssim!» crida una veu femenina entre aplaudiments quan acaba.
Vol acabar amb una cançó que l’identifica, «Jo, Francesc Pi de la Serra, fill de Terrassa i Sabadell, de mala raça no en sóc gaire però tinc força mala pell...» i tot i que diu que serà l’última, no ho és. Els músics se’n van de l’escenari. Ell també. Però el focus de llum segueix a l’escenari, immòbil, i el silenci del públic roman a l’espera. I torna. El més veterà dels Setze Jutges puja a l’escenari, aquest cop sense la guitarra elèctrica. A la mà porta un ukelele i, tot sol, interpreta l’última peça del disc Dues tasses (Temps Record, 2015); un blues amb només quatre cordes.
I així, amb aquest regust dolç que ha deixat un moment molt íntim, el públic s’alça i acaba d’acontentar també el seu paladar amb una copa de vi de la Conca de Barberà, cortesia del Born Centre de Cultura i Memòria. Es veu que ara li diuen així.
