Atupa

La cita és al Rialto, l'edifici que acull la filmoteca valenciana i un teatre. Atupa i una representació dels col·laboradors del nou disc presenten Quasi res porta el diari (QRPD) (Autoeditat, 2016). El lloc no sembla la millor elecció, però són les contradiccions d'aquesta València nova que s'espolsa la caspa de les dues darreres dècades i allibera espais que ens havien estat vetats. Amb la impuntualitat característica d'aquests tipus d'esdeveniments, el pati de butaques es queda a les fosques i es descorre el teló. Dalt de l'escenari els Atupa mostren agraïment envers un públic divers, que només té en comú que en som incondicionals. Alguns més a l'esperit de la proposta, la frescor, que al rap. Per això se'ls agraeix que prefereixin explorar les fronteres de l'estil més que proposar-se definir una noció de puresa.

També cal destacar la seva posada en escena: la combinació de llums, imatges i coreografia que, sense ser transgressora, s'arrisca. Ara bé, les limitacions de la sala es deixen sentir a les primeres cançons de QRPD, que mostra les mancances pel que fa a l'acústica i pel que té a veure amb l'espai. El públic vacil·la entre alçar-se i ballar o romandre a la butaca. Només quan s'entonen "Quatribarrap" i "Hui" la gent s'alça i fa tímids intents de participar. Tanmateix els ànims s'asserenen quan s'abandona l'electrònica i apareix Borja Penalba a l'escenari. D'ells ens parlarà després: "Quatre individualitats molt definides que conformen un grup sòlid i compromès sense renunciar al swag". Aquest swag els fa inconfusibles. Tenen la voluntat i posseeixen la valentia de dir ja siga l'amor que els mou "De Burjassot a tu", com els "Èxodes" que els commouen. Penalba és el primer en la llista d'aparicions d'alguns col·laboradors que han deixat l'empremta en QRPD o en treballs anteriors d'Atupa com ara Panxo de Zoo, Toni de Los Chikos del Maíz, el productor Pere Locina, Àngel d'Atzembla o Feliu Ventura. En aquesta disparitat d'estils que juga amb la cúmbia, que abraça la cançó d'autor i que coqueteja amb el rock s'hi veu que l'aposta del grup és mossegar tot, tret de la pròpia fam. En la seua capacitat de vestir les cançons ressona una consigna del seu tema "Ser o no ser": que cada dia siga Carnestoltes!