Seis Pájaros de un Tiro

A cavall de la línia de Ferrocarril que uneix Barcelona amb El Vallès neix ara fa més de vuit anys Seis Pájaros de un Tiro. Amb una mitjana d’edat que encara avui espanta per la seva joventut, aquest quintet si alguna cosa fa és reinventar; i és que gairebé una dècada, dóna per molt.

Amb seu a Rubí però amb corresponsals de Les Fonts, Terrassa i Matadepera, aquests cinc músics vallesans s’ajunten en un moment de lucidesa professional després d’una obligatòria etapa de joventut en la que tots els grups han començat a tocar rock en un garatge.

Amb les idees més clares, i ja amb el propòsit de fer quelcom que funcionés, neix una cosa semblant a el que avui és Seis Pájaros de un Tiro, que tot i els canvis estilístics i de formació, “ja hi havia una idea clara de què havia de ser el projecte i de com havia de sonar”, diu en Víctor Morató, veu, guitarra i piano. Després de cinc anyets temptejant cançons i altres projectes, graven el que seria el seu primer disc, Donde pasan nadas (Les Nits de l'Art, 2013), que ja deixa clara una tendència que els faria consolidar-se com a projecte, gràcies sobretot al seu estil inèdit i original.

Seis pájaros de un tiro és una fusió estilística definida per dos compostos clars que fan de pal de paller doble: el pop i el jazz. La seva sonoritat es basa en un pop fresc i de fàcil digestió però vestit d’un jazz treballat i acurat en què hi acaba agafant importància també la bossa nova. En Marc Esteve, veu i guitarra, comenta: “Ens vam proposar fer pop però afegint-hi alguna cosa que per nosaltres el fes més interessant. A vegades el pop és una mica simple, que pot no ser dolent, però en aquell moment volíem fer alguna cosa més treballada; fresca però sense renunciar a la qualitat”, dos conceptes, la frescor i la qualitat, que han sabut posar en equilibri de forces.

A l’afegit d’aquesta mescla difícil d’imaginar sense escoltar la seva música, li hem d’afegir l’etiqueta que també es posen per acabar de respondre al seu estil i que és “d’autor”. Una etiqueta, amb una justificació molt més simple i evident: “El que fem és cançó d’autor pel simple fet de que expliquem històries, que sí que vestim amb una música que té molt pes, però que neixen de cançons senzilles”, diu en Víctor, deixant clar també que no per això deixen de tenir un so a banda. Tots plegats doncs, diuen, són uns “bandautors”.

Passa el temps i compaginen la feina que fan acompanyant a companyies d’arts escèniques en directe (amb tres concerts a L’Auditori de Barcelona inclosos) amb la producció d’uns nous temes per un nou disc. La feina de gairebé tres anys més dóna fruits a finals d’aquest passat mes de gener, amb el llançament de Amb cara i ulls (Discmedi, 2016) , el seu segon disc.

"A vegades el pop és una mica simple, que pot no ser dolent, però en aquell moment volíem fer alguna cosa més treballada; fresca però sense renunciar a la qualitat"

Un nou disc: reafirmació de l’originalitat

Per començar a descriure aquest darrer disc, hem de començar dient que està ple d’influències noves. Influencies que l’han fet canviar respecte un primer disc, que com a cosa principal, veiem que és en català, mentre el primer era tot en castellà. Tres anys poden donar per molt i tant un grup com unes persones, poden canviar de manera dràstica. I ells ho han fet i s’han reinventat dins un mateix marc que ja havien creat ells.

Segon canvi perceptible: més música al servei de la lletra. Encara més detallisme en la producció i en la part musical, fet que ajuda a aportar més credibilitat a les histories que hi expliquen ajudant també a contextualitzar-les, unes històries que per cert, també agafen pes, trobant-les més costumistes i quotidianes. En tot cas, comenta en Marc: “Tant la música com la lletra es mantenen en equilibri i es complementen. Busquem fer la musica idònia per les paraules que expliquem, som conscients de que estem explicant alguna cosa, per això volem que s’entengui tan bé com pugui ser, cosa que mirem d’aconseguir amb una música adient”.

Un segon disc, en el que no s’han guardat de res, ni d’anar a un dels estudis del moment amb un dels productors del moment: a La Bucbonera Studios, amb en Tomàs Robisco, que els va acabar d’ajudar a trobar el so que volien, que diuen que van aconseguir tot i no ser fàcil.

A l’estudi, hores de plantejar i gravar els temes. Com es produeixen uns temes tant directes però alhora tant treballats? En Víctor diu: “A l’estudi, teníem les estructures dels temes clares però la feina va venir al vestir idees pop amb jazz; amb mil detalls”, fet que, tot i també trobar-lo al primer disc, haver trobat la manera de col·locar aquests detalls i profunditzant més en la qualitat d’aquests, els va permetre acabar amb un producte encara més valuós i merescut. “Al primer disc sonàvem com sonàvem en directe. Amb el segon vam pensar bé quina sonoritat volíem i a nivell de producció vam ser més curosos, vam afegir detalls que abans ni ens havíem parat a considerar”, diu en Marc.

Amb cara i ulls, també és un disc ple de convidats, naturalesa innata en els músics de jazz, sens dubte amb el protagonisme de Judit Neddermann a la cançó “De tu”, una peça que, diuen, de seguida van veure que feia per ella. “Treballem amb molts músics, als concerts sempre convidem amics i amb el jazz en general, al ser molt impro, ens sentim còmodes treballant amb altra gent. D’altra banda, de seguida vam veure que era una cançó per ella, la vam convidar i va venir de seguida i encantada, i el resultat és el que és: genial!”, diu en Marc.

Seis pájaros de un tiro ratifica l’esperança que té la música del nostre país d’anar pel bon camí, un camí que, pervertit per una indústria que n’ha trastocat el rumb i el destí, no acaba de ser just sempre amb els qui s’ho mereixen. Seis pájaros de un tiro és un model de grup necessari, que més enllà de l’evidència de que fan el que senten i tan bé com poden, ho fan en base a l’originalitat, deixant de banda les probabilitats d’èxit que això comporti i aportant així, alguna cosa positiva a la nostra música. Al cap i a la fi, l’art de debò, la cultura amb raó de ser, és això; sinceritat.

Seis pájaros de un tiro, tot i la seva proposta que se’n deslliga una mica, és pioner, en part, de la bona salut del jazz a Catalunya. Uns quants personatges joves l’han posat de moda entre els nous músics i també s’ha posat de moda a les escoles com a música moderna. En definitiva però, en un món amb tantes propostes i en un món en que arriba un punt en que tot és bo sense ser original o que és original sense ser bo, les etiquetes i l’èxit es fan relatius més que mai i s’agraeixen coses que aportin de debò.