Ens manquen cançons

Musicòloga i baixista de Roba Estesa

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

Amb aquests versos Maria Mercè Marçal tanca el seu poema "Vuit de març" i també el seu segon llibre de poemes, Bruixa de dol (1979). Podria referenciar el poema sencer com a exemple de lluita feminista en forma de versos, quasi com a exemple de manifest. Maria Mercè Marçal, el 1979, ens donava un missatge molt clar: quan haguem destruït tot el que al llarg de la història ha propiciat la submissió de les dones, creixerà l’arbre de l’alliberament. I ens ho diu ben alt amb aquestes majúscules que utilitza per remarcar la paraula «dona», per insistir en com d’important n’és que totes prenguem partit d’aquest canvi.

Llegir aquests versos em desperta ganes de seguir endinsant-me en la seva obra, ganes de posar-me a escriure i ganes de veure com creix aquest arbre tardà. I no faig referència a Maria Mercè Marçal de forma gratuïta, ni molt menys; hi faig referència perquè em pregunto on és aquest contingut en la nostra escena musical, i segueixo amb el tema de les dones perquè vull insistir que encara avui ens manca presència, ens manca visibilitat i ens manquen cançons.

Pensem per uns instants en les cançons de les bandes sonores que ens acompanyen en la nostra vida quotidiana, pensem en aquelles lletres que tant ens agrada memoritzar i pensem en el contingut que ens volen transmetre. És possible que ens trobem amb aquesta moda costumista de dir molt i no dir res, de descriure i no mullar-se, de la veïna que es lleva i mira per la finestra com la del bloc davant treu el gos a passejar. Tot i així, també és cert que, per contra, ens sobren exemples de lluita política, de la defensa de la llengua, de crítiques al sistema... Però, on són les dones? Objectes de desig, amants secretes o protagonistes d’històries d’amor impossibles, en el millor dels casos. Quantes cançons ens parlen de la DONA de Maria Mercè Marçal? De l’arbre de l’alliberament que encara ha de créixer? Per sort, podríem fer una llista prou llarga de cançons que ens interpel·len, però segueixen sent casos anecdòtics. Pensem-hi: el senyor Ramon segueix empaitant les criades, el germà de la dama d’Aragó continua mirant amb ulls de desig la seva germana i Don Federico mató a su mujer, mentre nosaltres ens ho escoltem, ho digerim i fem com si res.

En el passat article parlava de reivindicar-nos com a dones sobre l’escenari, avui reivindico parlar de dones a les nostres cançons. Els músics tenim una eina molt poderosa i no ho sabem prou, dia rere dia aconseguim que la gent s’aprengui les nostres lletres i les canti a ple pulmó a la dutxa, al cotxe, als concerts... Doncs potser que ho aprofitem per escriure aquestes noves cançons de les quals ens parla Maria Mercè Marçal en el seu poema. Aprofitem-ho i que estiguin en boca de tothom les històries de les dones i de les bruixes, de les que van cremar ahir i de les que encara quedem avui, de la nit i de la lluna, dels nostres cossos, de tot allò que ningú s’atreveix a dir... Aquesta nova història l’escrivim nosaltres.