La punta de l'iceberg

Miquel Cubero
Cantant d'Ojo de Buen Cubero

La veritat, aquests dies els mitjans de comunicació han parlat molt d’una de les malalties de la nostra societat: el masclisme. “Return of Kings” (aquestes trobades d’homes ultramasclistes que es volien reunir aquest passat dissabte) i el capítol de Salvados del diumenge són algunes de les notícies sobre masclisme de les quals més s’està parlant els últims dies. El cas és que no és per casualitat, sinó per periodicitat. Cada dia en trobem casos, per desgràcia. Al carrer, al metro, a casa i a tot arreu on som. I, a més, d’una forma molt subtil. Tant que, o no el veiem, o no el considerem masclisme.

Com deia, els assassinats o l’intent de reunió de grups d’homes ultramasclistes aquest dissabte passat són només alguns dels exemples més visibles, entre d’altres. No obstant això, només veiem la punta de l’iceberg, i així seguim fomentant una forma de veure el masclisme com un problema individual d’una persona, una persona (el masclista) que està malalta i ha de ser atesa. És molt més fàcil trobar una solució si només és un problema d’uns pocs malalts, no d’una societat sencera.

Prenent com exemple aquesta metàfora de l’iceberg, resulta fàcil deduir que el que és important és el treball de base, fondre tot aquest gel que no es veu i que és el pilar sobre el qual es sustenta el patriarcat. De formes de fer-ho, n'hi ha moltes. Segur que n'hem sentit exemples, i molts estan a la nostra mà. Són aquelles petites coses del nostre dia a dia que canvien realitats. Ni lleis ni hòsties. La millor forma de canviar el món la tenim al nostre abast, és l’acció directa. Per exemple, l’ús de llenguatge no sexista, plantejar-nos com ens relacionem amb qui ens envolta i amb el que vivim dia a dia... pensar globalment, actuar localment

En el meu cas, el meu dia a dia és la música. I d’ella, en trec una pregunta: Per què veiem tantes poques dones als escenaris? I remarco, als escenaris. Fa temps que em pregunto el motiu d’aquesta invisibilització de les dones en aquests espais. No és perquè n’hi hagi poques que toquin un instrument. I ho sé perquè tinc la sort de treballar, a banda de fent la meva feina a Ojo de Buen Cubero, donant classes de guitarra, on sempre he vist un ambient molt paritari. És més, em jugaria alguna cosa que he tingut més noies que no pas nois d’alumnes. En la meva experiència personal, descarto que l’argument sigui que les dones no vulguin fer música.

Crec que la raó va més enllà. El de l’escenari és un món molt potent, un catalitzador enorme per canviar consciències i fer germinar la llavor de les idees. I si no, mireu com ha ajudat Obrint Pas que casos com el de Guillem Agulló es coneguin. L’escenari és el lloc on pots fer arribar la teva veu molt fàcilment. Fent gaudir, cantar i ballar la gent, fas arribar el que vols dir fins a un lloc on sense la música seria complicat d’arribar. Imaginem-nos, aleshores, el poder que té una persona quan agafa un micròfon i una guitarra. I sabrem per què l’heteropatriarcat mai voldrà que una dona prengui aquest poder.

Fem, per tant, autocrítica. Reivindiquem la presència de dones a l’escenari. Per justícia, per aprenentatge, per solidaritat, per fer un món millor. Sense que demanin el poder, és seu, que el prenguin. Com diuen Mafalda: “No colaboro en tu canción, nene, soy el disco entero.”

Abans a Brasil que a Espanya

Per Pau Planas

Fa uns dies, el diari brasiler O Globo -un dels més importants del país sud-americà- destacava en el seu apartat de cultura un extens reportatge sobre música en català. Parlava amb David Carabén (Mishima), Joan Enric Barceló (Els Amics de les Arts) i Guillem Gisbert (Manel) i, sobretot, s'interessava pel bon estat de salut que travessa la música en català i per com es veu això des d'Espanya. La conclusió era clara: la música en català difícilment té lloc a l'Estat espanyol. Fins aquí tot en ordre, però analitzem-ho en detall.

La música en català no interessa a Espanya però sí que mereix un espai destacat en un dels diaris de més influència de Sud-amèrica. Igual que té presència en un dels festivals més importants del Japó com el Fujirock -per on han passat grups com Txarango o Obrint Pas-  i en una llarga llista de festivals europeus. Els grups catalans comencen a fer-se lloc en festivals internacionals de referència, però és pràcticament un miracle veure'ls en festivals espanyols. L'idioma no és un inconvenient per sortir a l'estranger però si l'idioma és el català sí que és un inconvenient per tocar a Espanya.

Xarim Aresté

Xarim Aresté es va multiplicar amb un concert extraordinari al Barnasants amb El Conjunt del Miracle.

O Globo

El diari brasiler dedicava fa uns dies un extens reportatge a la situació de la música en català.

Concert de l'Estelada

Els Catarres, Aspencat, Animal i La Terrasseta seran al Concert de l'Estelada 2016, un cartell de luxe, però poc original.

Nyandú

Després de cinc anys, el grup es troba en el millor moment de la seva curta però intensa trajectòria.