The Maccabees

Jaume Majó

La sala es va quedar petita quan The Maccabees, amb puntualitat britànica, van arrancar la primera nota del baix, que va tenir el mateix efecte que una pedra en un llac en calma; el públic, fins llavors a les barres i taules, va embogir i no va parar fins al final del xou. El joc de llums i les notes psicodèliques del grup van insuflar energia als allà presents, uns assistents molt internacionals, ja que el grup va tenir molta tirada entre els estrangers residents a Barcelona.

Orlando Weeks no va descansar fins que el públic es va entregar totalment, cosa que no va costar massa. El quintet, acompanyats sempre per una cervesa que buidaven religiosament entre cançó i cançó, presentava les cançons del seu últim disc, Marks to proveit. De forma frenètica, les cançons s’anaven succeint, i es va liquidar el concert en poc més d’hora i mitja. Ni tan sols les cançons més melòdiques i tranquil·les, de piano o guitarra més la veu contra la sala, van calmar l’agitació del públic. Després de més de tres anys guardant silenci i tancats als estudis, The Maccabees no estaven disposats a donar treva.

La banda, a mig camí entre el pop rock i l’indie, encara que decantant la balança cap a la segona qualificació, van repassar també, i per delit dels fans, els èxits dels seus primers tres treballs. Les mínimes pauses del concert, fins i tot del bis, van acabar amb les forces del grup, que no va estalviar ni una gota de suor per al concert que l’endemà oferien a Madrid, en la seva segona i última parada per presentar el disc. El concert va acabar tal com va començar: contundentment. Segons després de tocar l'última nota, el grup es va acomiadar, alçant les seves cerveses i brindant pels seus fans. Una breu però tremendament intensa estada a Barcelona.